Baixen atropellades les aigües a Catalunya (i a part de l’estranger) amb l’afer de la trepitjada de Pepe. Com si els vingués de nou l’actitud salvatge d’aquest jugador que no és la primera vegada que es transmuta en Terminator, els culers han posat el crit al cel. I no sols els culers: la indignació s’ha pogut sentir aquests dies en boca de tothom al carrer. I també als mitjans: com en els millors moments de la grande bouffe del Tribunal Constitucional espanyol quan es va menjar l’Estatut amb patates, els tertulians radiofònics i televisius que solen parlar de Merkozy i de política i mai de futbol han tractat el tema sortits de polleguera. Fins i tot Miquel Roca Ju-nyent, en un article a La Vanguardia de dimarts titulat Prou!, va oficiar de Pare de la Constitució espanyola proclamant els valors de l’esport i anatematitzant la violència als camps. Només faltava qui posés nom a la cosa, i ho va fer l’editor del diari Sport, Josep Maria Casanovas, que dimarts mateix començava així el seu comentari: “L’alarma social que ha aixecat la trepitjada de Pepe ha de ser la causa que li obrin un expedient”. Alarma social. Crim i càstig. Vade retro. El carnisser blanc ha de ser depurat i s’ha de cremar als inferns. D’acord, també ho crec jo. Però…
Escric aquestes ratlles el dia 24, quan són ja sis les dones que aquest any han mort a Catalunya per violència masclista. Una cada quatre dies. I aquest esgarrifós extermini no ha generat cap mena d’alarma social ni ha estat abominat, ni a penes comentat, pels oracles mediàtics. Què ho fa que la violència al futbol aixequi infinitament més butllofes que el flagell uxoricida? Ja sé que l’espectacle futbolístic és un model social, i si es practica amb brutalitat pot crear Pepes domèstics que per qualsevol futilesa s’acarnissin amb la dona. Però, insisteixo: per què aquesta hipersensibilitat envers el crim en un àmbit que, com diu en Pep Guardiola, no és res més que un joc, i aquesta insensibilitat envers el crim real i consumat? Potser que tots plegats ens ho fem mirar.
Nota. Per a la crònica del clàssic d’ahir (si el Barça es va classificar, si Pepe va jugar o no, si Mourinho va escopir al cel…), consulti el lector la secció d’esports.
L’últim globus sonda oficial ha arribat en clau de receptes mèdiques: el Govern està estudiant si, entre les mesures per fer reflotar les finances de la CASS, hi inclou una gradació de receptes en categories: les de primera, de les quals es continuarà reemborsant el 75 per cent, i les de segona i tercera, que tindran retorns molt menors, fins a un exigu deu per cent. Tenim, doncs, a la vista la possibilitat que entre els contribuents sanitaris –aquells que cada mes paguen religiosament la quota de la CASS– s’instauri la distinció entre receptes de primera i de segona, o, dit d’una altra manera, entre pacients de primera i de segona.
A qualsevol dels països del nostre entorn, una amenaça d’aquestes dimensions, el mateix dia de ser coneguda, ja hauria estat replicada per l’oposició, pels sindicats, per les associacions d’usuaris de la sanitat pública, per les associacions de malalts, per les associacions de jubilats i, vaja, pel Moro Mussa. Per molt menys es parlaria de muntar una vaga general. A casa nostra, en canvi, tranquil·litat absoluta: l’oposició en crònic estat catatònic, els nostres sindicats de pissarrí i la societat civil calculadament desarmada s’han sumit en el mutisme habitual. No s’explica, doncs, per què des dels despatxos oficials es continuen llançant globus sonda.
O sí. Potser en aquest cas el tempteig va adreçat al Col·legi de Metges. I és que, en aquesta qüestió, els metges hi tenen molt a dir. El projecte del Consell Assessor de la Salut (sic!) que el Govern estudia preveu alegrement exigir als facultatius la responsabilitat de discriminar les situacions de salut dels pacients. Però el que realment se’ls exigirà, si el nyap prospera, serà que es converteixin en policies econòmics de la CASS i consumin la divisió dels pacients en categories. I és que, quan el metge recepta un fàrmac, cal suposar que ho fa perquè el pacient el necessita, sigui per prevenció o per curació. I, en canvi, el projecte que el Govern té entre mans consagra, per la via de la penalització econòmica, que uns el necessiten menys que d’altres. Si això no és violentar la deontologia del metge i de passada carregar-se la medicina preventiva, que vingui el nostre pare Carlemany i ho vegi.
1. Els nous cònsols van per feina: en la primera reunió de l’any han acordat donar caràcter prioritari al procés de modificació de les lleis qualificades de delimitació de competències i de transferències. Res estrany, tenint en compte les dificultats econòmiques amb què es troben les corporacions comunals. Caldrà, però, seguir el tema amb atenció, perquè planteja algunes serioses incògnites. Són aquestes: es veuran temptats els comuns de conjurar els efectes de la crisi general reclamant una situació de privilegi a càrrec de les finances de l’Estat?; en cas que fos així, el Govern cedirà a la pressió del lobby comunal, o bé s’iniciarà un conflicte institucional? I, finalment, serà respectat l’acord entre el Consell General, el Govern i els comuns del 1992, que va culminar la negociació constitucional en clau interna i que va determinar el contingut de les dues lleis promulgades el 1993? Si l’acord no fos respectat i es desfiguressin sensiblement aquelles dues lleis del bloc constitucional, ens trobaríem davant d’una modificació de la Constitució per la porta falsa: no de la lletra i amb llum i taquígrafs, sinó de l’esperit i amb nocturnitat i traïdoria.
2. Dilluns, en Pep Guardiola va recollir a Zuric el premi FIFA al millor entrenador. Va adreçar al públic unes paraules d’agraïment en anglès i, al final, en català, va dedicar el guardó al seu amic i segon tècnic del Barça, Tito Vilanova. Immediatament, un terratrèmol va sacsejar Espanya: el Twitter (cerca: “Guardiola Catalán”) es va omplir amb centenars de piulades que destil·laven odi i menyspreu, amb qualificatius com “repugnante”, “penoso”, “lamentable”, “me cago en sus muertos”, “hable usted en su idioma, que es el español” i altres galindaines. No hi calen comentaris.
3. El primer ministre escocès, Alex Salmond, ha anunciat la convocatòria, el 2014, del referèndum per la independència que va prometre en campanya electoral, i cap terratrèmol no ha sacsejat el Regne Unit. Al contrari, el premier britànic, David Cameron, ha acceptat que la consulta sigui vinculant i només discrepa pel que fa a la data. S’imagina el lector què passarà a Espanya el dia –avui ja no gens utòpic– que Catalunya plantegi un referèndum similar?
Més d’una vegada he comparat aspectes de la nostra realitat amb el funcionament de l’antiga Unió Soviètica. Per exemple, l’omnipresència del Govern en la quotidianitat. O la nacionalització a ultrança dels serveis públics. O el gust per les troiques, les purgues i la guerra freda. O el funcionari per família (o dos). Són comparacions d’humor blanc, amb una punta de sarcasme. Però mai no hauria pensat que a la libèrrima Andorra, paradís del capitalisme salvatge, rèplica de les velles colònies fabrils, petit Manchester del segle XXI, on, per no haver-hi, no hi ha ni sindicats que no siguin germandats de funcionaris, un cap de Govern, que no es diu liberal però que ho és fins a la medul·la, que al seu dia va arribar surfejant a la cresta d’un tsunami que congriava totes les essències retro; mai no hauria pensat que un cap de Govern d’aquesta beneïda república, de cop i volta exerciria ell tot sol de Sòviet Suprem i procediria a col·lectivitzar una empresa pública que va néixer com a societat anònima i va créixer com el noi dels encàrrecs del partit governant de torn.
Perquè, què és sinó una col·lectivització demanar als treballadors de RTVA que, prescindint de la direcció de la casa, facin de manera assembleària allò que, prèvia negociació amb els empleats, hauria de fer la direcció? Vet aquí un procediment que, humor i sarcasme de banda, podrà ser més o menys soviètic, però que, quant a maquiavel·lisme, és obra d’un geni: el patró lliura l’espasa de Dàmocles als treballadors, perquè es clavin estocades a discreció, i alhora dóna a entendre que els directors general i adjunt no pinten res, encara que cobrin molt; i és que una tan digna com improbable dimissió d’aquests estalviaria a les arques públiques dues quantioses indemnitzacions.
Des de la seva creació, RTVA (i abans l’ENAR i l’ORTA) ha estat, com a empresa pública, una olla de grills que ha navegat en la inòpia entre les castelletades i la bessonada, tirant la casa per la finestra amb aquells aires de grandesa, i paga padrina que no ha estat res. Vet aquí, ara, un nou episodi, amb culebrot assegurat. I l’administrat es pot preguntar: si així es gestiona la més petita de les empreses públiques, com es gestiona el Govern?
