Temps era temps, Andorra era una societat prudent, que resolia ella sola els seus assumptes i que, si demanava consell a algú de fora, ho feia només de tard en tard i a persones de competència reconeguda, com va ser el cas dels estudis encarregats al seu dia als professors Bricall i Duverger.
Més tard, però, se’ns va girar el cap. Vam començar a demanar consell a tota mena de suposats experts, la majoria dels quals no eren savis professors, sinó gurus d’una religió que va arribar al seu zenit a les últimes dècades del segle XX: la religió de la prospectiva. I, així, des de fa força temps, unes quantes vegades l’any, convidem brillants predicadors ordenats a les escoles de negocis i altres santuaris perquè ens vinguin a dir què som, on anem i què hem de fer. Les cerimònies d’aquesta mena acostumen a titular-se Reptes i oportunitats, El futur de l’economia o Opcions de futur, sovint amb l’afegitó del segle XXI o en el món global.
La litúrgia sol ser sempre la mateixa. Davant d’un nodrit auditori al qual l’assistència a l’acte ja li va amb el sou, l’oracle passa un power-point i amb aquest sòlid suport esgrana una rècula de bons consells, que, val la pena notar-ho, en el millor dels casos no aporten res de nou a les idees que expressen a casa nostra molts ciutadans de peu, inclosos els taxistes, els mecànics i les caixeres de supermercat. L’endemà, la premsa publica els seus titulars –casino sí, casino no-, i del magne ofici ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina.
A mi que em perdonin, però no entenc aquesta insistència en la prospectiva. Si els conferenciants fossin Joseph Stiglitz o Michel Godet, potser pagaria la pena escoltar-los. Però, per sentir refregits de geometria plana, no li veig la gràcia. En quinze o vint anys, tots els àugurs de moda del nostre entorn geogràfic han passat per Andorra a explicar les mateixes coses, i els més afortunats ja han repetit unes quantes vegades. En fi, no es pot negar que el nostre país s’ha modernitzat: a la vella Andorra els venedors de fulles d’afaitar se’ls veia venir i se’ls mirava de cua d’ull; avui els fem venir nosaltres i els paguem un caixet d’estrelles de Hollywood. Deu ser això la síndrome del nou ric?
Llegeixo a La Vanguardia un article l’autor del qual es pregunta si el Carnaval d’enguany, sumit en la crisi galopant, serà gaire lluït, perquè, diu, és difícil imaginar que la gent tingui ganes de fer xerinola en un entorn de recessió econòmica i en què la incertesa sobre el futur atrapa tothom. Bé, jo crec que justament per això el Carnaval d’enguany serà més celebrat que mai, ja que les situacions adverses creen anticossos capaços d’exorcitzar els mals averanys, ni que sigui il·lusòriament i per uns pocs dies. Disfressar-se de Merkel o de Sarkozy i sota aquest aspecte ballar obscenament la dansa del ventre pot aparèixer com el desideràtum de qualsevol ciutadà europeu, delitós de conjurar les obscenitats que els personatges reals interpreten cada dia de l’any. Preconitzo, doncs, que el d’enguany serà un Carnaval extraordinari als nostres països veïns.
I a casa nostra? Hi ha prou ganes, a la nostra petita república extraeuropea, de transvestir-se i sortir al carrer per riure’s del mort i de qui el vetlla? N’hi hauria d’haver. De motius per a l’escarni carnavalesc no en falten: el tsunami taronja esdevingut naranjas de la Xina, l’empresari reietó que ha fet xantatge al Govern, el retorn de serials com la llei de la nacionalitat o el Casino Nacional, les rebaixes de la puta CASS… I, per posar-hi cares, indubtablement enguany les carotes que haurien de proliferar en els balls de disfresses són les dels cònsols de la gallina dels ous d’or, que, després d’haver estat a l’ull de l’huracà, haurien d’ocupar per mèrits propis el lloc d’honor de la riota pública.
Temo, però, que, malgrat les infinites possibilitats, els carnavals de les nostres parròquies continuaran sent, com cada any, un ritu previsible, instituït, rutinari, en gran part infantilitzat i, per la resta, monopolitzat per colles de joves mascles de l’espècie Homo sapiens amb la seva incontinència etílica a càrrec dels pressupostos comunals. És a dir, una caricatura de les orgies dionisíaques gregues i les bacanals romanes, en les quals s’origina la festa. Això a casa nostra, i, naturalment, també a Sitges o a Vilanova, a Tenerife o a Rio de Janeiro.
Dit tot això, per mi que no quedi. Que comenci la festa…
El cas dels cònsols avida dollars és paradigmàtic de la mediocritat d’una classe política que massa sovint –d’exemples en podríem citar a cabassos– no encerta a discórrer políticament abans de prendre determinades decisions i es fica clamorosament de peus a la galleda. No es tracta ni tan sols de la “immoralitat” o la “injúria” que hi vol veure un Simó Duró fidel al seu verb tremendista, ni tampoc de la “falta d’ètica” o l’“abús” (per no citar paraules més gruixudes) que han adduït els lectors del Diari en comentaris a l’edició electrònica. No, no és res de tot això; és simplement indigència. Indigència política.
Jo sóc dels convençuts que, en el sector públic, els alts càrrecs s’han de retribuir amb un sou a l’altura de la responsabilitat del lloc que ocupen. I, com a ciutadà, no em requen els més de quatre mil euros mensuals que cobren els cònsols, ni els quasi sis mil que percep la cònsol major d’Andorra la Vella. Ni tampoc m’escandalitzen els sous superiors als dels cònsols que els mateixos comuns paguen en algun cas als seus secretaris, o els assignats als alts càrrecs d’empreses o organismes públics. Són, en el cas de tècnics i gestors, el peatge per tenir uns professionals de provada competència –tot i que a vegades també s’hi col·loquen amiguets del gènere inepte– que altrament fugirien cap a l’empresa privada; i en el cas dels polítics –de tots els nivells i sous–, un preu a pagar per la dignificació del càrrec i, sobretot, per no fer de la política un vedat només accessible a les classes adinerades.
La pifiada dels cònsols de Sant Julià i d’Escaldes en augmentar-se el sou establert amb una quantitat equiparable a la xocolata del lloro denota la seva escassa intel·ligència política i, en darrer terme, una insensibilitat social que, francament, no ens hauria de venir de nou. Com no ens hi haurien de venir les peregrines raons adduïdes pel cònsol d’Ordino en defensa dels seus homòlegs, parlant d’hipoteques i cangurs. La marxa enrere dels cònsols d’Escaldes no ha fet sinó afegir el ridícul a la inòpia. I és que, senyores i senyors, no hi ha més cera que la que crema. Polítics com el conseller de Joventut i Esports de la Massana, que ha dimitit per dignitat, són encara l’excepció.
Amb el permís dels lectors, insistiré amb un nou exemple que pot il·lustrar un panorama en el qual les anunciades retallades de prestacions de la CASS com a plat fort de la seva reforma resulten ser una burla als contribuents sanitaris. Darrerament m’he ocupat diverses vegades d’aquest tema. Relatava fa uns mesos el cas d’un jubilat que viu sol i a qui la CASS va negar una subvenció per adquirir una cadira de rodes elèctrica de segona mà, que necessitava imperiosament. Més tard, presentava el cas d’una externalització en la qual una empresa prestadora havia amortitzat en tres anys deu vegades el cost d’una petita màquina CPAP. Més ençà, comentava el disbarat de voler instaurar receptes de segona i de tercera, reemborsades amb un irrisori deu per cent, amb el previsible resultat d’un cop de mort a la medicina preventiva…
Avui n’hi afegiré una de nova. Un contribuent sanitari d’edat avançada es fa cada sis mesos, per prescripció facultativa, anàlisis de sang i d’orina en uns determinats paràmetres. Habitualment, anava a una farmàcia concertada amb un laboratori privat, i les darreres vegades li costava pels volts de 180 euros, el 75 per cent dels quals la CASS li reemborsava religiosament. La darrera vegada va anar al centre de salut, que treballa amb l’hospital, i, amb els mateixos paràmetres, el cost va ser de 128 euros. La diferència, de 52 euros, no és cap broma, tenint en compte els milers d’anàlisis que es fan al cap de l’any. I bé, per què la CASS no té establertes unes tarifes de responsabilitat en aquest camp, coincidents amb les de l’hospital públic?
Externalitzacions innecessàries, mal gestionades o de cost abusiu. Barra lliure amb els privats. Crònic engreix dels intocables. A cap d’aquestes sagnies no feia referència la ministra de Salut en l’entrevista publicada diumenge, en la qual, entre banalitats i inconcrecions, parlava, paradoxalment, de “valentia política”.
Quants milions se’n van pel forat de l’aigüera de la CASS (i del SAAS) que podrien ser destinats a pal·liar el dèficit sanitari, abans de penalitzar els contribuents? Si els comptes d’aquests organismes no fossin un secret d’Estat ho sabríem; ara per ara, només podem imaginar la magnitud de la disbauxa.
