Àlvar Valls

Mentre el poble menut no sap què s’està coent respecte a la instal·lació d’un casino a Andorra –més enllà de les insinuacions d’un article críptic del cap de Govern al qual em referia la setmana passada–, la rumorologia popular va fent xup-xup (que si l’oferta és de Baden Baden, que si és de Las Vegas) i dilluns fins i tot en va parlar el cònsol d’Encamp, en suggerir al ministre de Cultura que l’edifici del Rosaleda podria acollir “el futur casino”. El ministre no va fer pas cara de sorpresa tot preguntant-li “quin casino?”, sinó que es va despatxar amb un suggerent “per què no?”, deixant així ben clar que, si hi ha fum, senyal que hi ha foc.
Ara bé, serà casino o casinet? En un edifici com el del Rosaleda és impossible encabir-hi un casino i un gran hotel, com manen els cànons dels casinos moderns, ni tan sols en el cas que a la part del darrere s’hi construís un edifici annex, com fa anys volia fer la propietat de l’hotel encampadà per rendibilitzar la instal·lació i no li va ser permès pel comú, al·legant el respecte a les normes urbanístiques. I encara que no tingués hotel, un casino al Rosaleda no seria res més que un casinet: res a veure amb Montecarlo ni amb altres cases de joc mitjanament grans que disposen de diversos bars i restaurants, sales per a celebracions i convencions, discoteca… Un casinet com els que prop de casa nostra són el d’Acs-dels-Tèrmes o el de Font-romeu.
La idea del casinet, però, no és cap despropòsit. Potser encaixaria més amb la nostra realitat que, en lloc de preveure un gran i monopolístic Casino Nacional, la Llei del joc obrís la porta a la ins­tal·lació de cert nombre de casinets, amb finançament autòcton, amb un risc més feble i fragmentat i amb més possibilitats de control dels danys col·laterals inherents al joc.
Temo, però, que la realitat sigui una altra i que a aquestes altures ja s’hagi obert, entre bambolines, la ronda d’apostes en divises. Cosa que no vol pas dir que un somni així s’hagi d’acomplir. I és que no escarmentem: ens encanten les gallines dels ous d’or, que a l’hora de la veritat no arriben a pondre mai. La història ens diu que les grans concessions –excepte FHASA– només ens han portat discòrdies i desenganys.