Àlvar Valls

Vet aquí com són les coses: quan escric aquestes ratlles encara sóc jove, i quan el lector les llegirà ja seré vell. Una sobtada transmutació que no té res de miraculós, i que només respon als hàbits i els tòpics socials. El fet és que demà (ahir per al lector) compleixo els seixanta-cinc. Gràcies, gràcies, no cal que em truquin, em dono per felicitat.
Passar de l’edat provecta a la tercera edat és una inflexió vital plena de promeses. Deixaré de cotitzar i esdevindré pensionista. No sóc avi, però els joves em tractaran de padrí. Podré agafar el clipol de franc, podré fer creuers per la Mediterrània amb substanciosos descomptes, disposaré de temps per escriure les meves memòries, tindré accés a clubs sèniors distingits i, un cop a l’any, gaudiré de la Festa Magna. No puc demanar més… O sí? Perquè, en realitat, la pensió que cobraré després d’haver pencat tota la vida no arribarà ni de lluny al salari mínim, el meu compte corrent continuarà en números vermells i el Fons Monetari Internacional ja m’ha advertit que l’he de dinyar aviat si no vull ser un “perill” per al sistema econòmic.
Vistes les perspectives, el millor que puc fer és passar desapercebut. Continuaré treballant per poder pagar els interessos dels interessos de la hipoteca, no agafaré el clipol perquè quan va ple els joves ja no cedeixen el seient a la gent gran, i m’exercitaré a fer una cosa que no he fet mai: ocultar l’edat. No fos cas que algú m’assenyalés amb el dit dient que sóc una feixuga “càrrega social”. I mentre el director del Diari m’ho permeti i la paciència dels lectors no s’exhaureixi, continuaré publicant aquestes notes els dijous. Diuen que els vells les engalten com els ases els pets, sense sordines políticament cor­rectes. Vet aquí, doncs, un bon repte: amant com sóc de profanar el silenci dels anyells i sense dependre ja del “pa” amorosament fornit per cap “família”, podré aplicar-me a millorar els meus propis rècords. Ho faré amb nocturnitat i contumàcia, fins que el M. I. Gran Germà m’interni per a tota la vida al gulag psiquiàtric, amb diagnòstic de repapieig, o Christine Lagarde m’esborri del “món feliç” per haver superat l’edat estadísticament cor­recta. Estrenar-se de vell és un gran què.