Àlvar Valls

Un periodista de fora em pregunta quin ambient hi ha a Andorra en relació amb el canvi de copríncep francès. Li dic, sense pensar-m’hi, que la indiferència és absoluta. Segurament els residents francesos tenen una opinió formada, però són a penes un cinc per cent de la població i les seves raons segur que no són en funció d’Andorra. Per a la resta de la gent, inclosos els polítics, el fet, en clau andorrana, és irrellevant. Com quan canvien el bisbe: que si és de l’Opus, que si no és de l’Opus… discussions que mouen els catòlics practicants, però no els andorrans des de l’angle polític. I no podria ser d’una altra manera, ja que en l’elecció dels nostres caps d’Estat no hi tenim art ni part; justament per això de la nostra singular república se’n diu principat. D’entrada, doncs, que la presidència de França l’hagi assolit un baró socialista no fa presagiar res diferent de si hagués guanyat la candidata ultradretana.
Els coprínceps, en principi, es fan mentre són en el càr­rec. És difícil discernir només per indicis si l’un o l’altre serà un bon copríncep. Quan van començar el seu mandat, ningú no s’hauria arriscat a predir que Mitter­rand seria un copríncep de luxe i que, en canvi, Sarkozy seria un desastre, en el sentit que en una inflexió històrica va amenaçar d’abdicar en comptes d’actuar com ho ha de fer un bon tutor amb un pupil malcriat: amb amor paternal, esperit didàctic i sentit històric.
Com serà el copríncep Hollande? Un dia ho sabrem. De moment, només podem pensar que l’apel·latiu l’homme normal que li han encolomat els francesos faci honor al seu significat, que remet a la senzillesa i al bon sentit. M’imagino que dilluns va rebre, procedents de casa nostra, dos telegrames de felicitació: un del seu homòleg de la Seu i l’altre del cap de Govern. Com tots els altres polítics francesos quan es van estrenar de coprínceps, després d’un moment d’estranyesa, devia dir: “Oh, là là, l’Andorre!”, amb el somriure als llavis i el pensament posat en un paradís exòtic. I potser –només potser– l’hom­me normal va discór­rer: “Mais la Constitution de la République n’interdit-elle pas que l’on soie chef d’état dans deux états?” Que ingenus que són els homes normals!