Del ‘bonisme’ al ‘malisme’
La difusió de paraules noves és un procés aleatori, però tremendament real, propi de la vida del llenguatge. Ara mateix en els mitjans de comunicació de mig Europa circula un neologisme que encara no ha registrat cap diccionari però que ja ha fet molt de camí: bonisme; en castellà, buenismo, i en francès, subjecte d’una viva discussió sobre si s’ha d’escriure bonisme o bonnisme. El bonisme, derivat de bo, seria l’actitud d’aquells que actuen en el camp social i polític tractant temes controvertits d’una manera acrítica, incidint sobre els efectes sense qüestionar les causes, com si visquéssim en el millor des mons i l’statu quo de les relacions socials fos inamovible. Bonisme va ser fa anys la cançó Up with People, i ho són avui les melodies afins que amenitzen els mítings i els espots electorals dels partits hegemònics. Bonisme ha estat ara mateix aquesta marató per la pobresa amb què TV3 ens ha obsequiat, en la qual, estrafent el model dels qui ajuden els seus consemblants amb convenciment i vocació –com, per exemple, el món de Càritas–, les icones del sistema han sortit un dia amb demagògia i oportunisme a dir-nos que l’almoina donada a distància un cop a l’any ens farà campions de la bondat. El bonisme és, en definitiva, l’instrument banalitzador d’un sistema que fa aigües per intentar perpetuar-se i alhora amagar les vergonyes de tot allò que hi ha a la base de les desigualtats: la connivència del poder polític amb el poder econòmic, l’enviliment dels principis democràtics, el frau en el contracte social. Tot això, i més, és el bonisme que amb cínic aplom generen els poders.
A l’altra cara d’una mateixa moneda, el malisme –mot que, de moment, no sembla estar encara en circulació– seria aquella realitat que el bonisme s’esforça a tapar: la de la liquidació de la política, la huxleyització de la societat, la presa del poder pel món de les finances, la idiotització general. I no pensi el lector que exagero: l’entronització del bonisme i el malisme no ha fet més que començar.
