Àlvar Valls

Iniciatives legislatives populars

blocs — Thu, 23 May 2013 05:04:01 +0000

La figura de la iniciativa legislativa popular (ILP) té una doble virtut: portar al debat públic un tema d’interès general i –en el cas que es reculli el mínim de signatures necessàries– emplaçar els legisladors perquè es mullin. A casa nostra, com tothom sap, el recurs a la ILP es va estrenar amb la de la llei antitabac, que va constituir un èxit esclatant per als seus promotors.
Potser justament per aquest èxit, altres col·lectius amb altres preocupacions s’han animat a propiciar noves iniciatives. El grup AD800 va parlar fa uns mesos d’una possible ILP sobre una llei de responsabilitats polítiques, que tindria la virtut higiènica d’establir sancions de tipus polític quan es constatés negligència o temeritat manifesta en les accions dels governants. Seria una proposta que, en cas de prosperar, posaria el nostre país entre les democràcies més avançades del món. Però, que jo sàpiga, aquesta ILP de moment no s’ha tirat endavant.
Sí que ho ha fet, en canvi, una iniciativa rebotada de la llei antitabac. Des de fa unes setmanes, un grup de restauradors recullen firmes per a una modificació d’aquesta llei que permeti als bars i restaurants triar l’opció de fumadors o no fumadors. Una demanda que, diria, té poques possibilitats de prosperar un cop en vigor la llei antitabac, llevat que aquesta opció es permetés només per a aquells establiments sense personal assalariat. Difícilment el Consell General farà marxa enrere en aquest punt, afegint un nyap a un altre nyap.
Finalment, la ILP per les llistes obertes, que aquests dies s’ha posat en marxa, promet un interessant debat sobre les bases de la representativitat política i la seva plasmació en les eleccions i en els seus resultats. A parer meu, la proposta que ha fet tornar a la palestra pública en Ramon Canut té una cara i una creu. En el costat positiu, la concreció molt més clara i efectiva de la voluntat popular; en el negatiu, el perill de la resurrecció del caciquisme polític parroquial. Un perill que es veuria conjurat si la nostra cambra parlamentària no estigués formada per dues categories de consellers amb diferents valors en vots. Però aquesta és una altra història… i, qui s’hi anima?, la matèria d’una altra ILP.

No fa riure gens

blocs — Thu, 16 May 2013 05:01:56 +0000

El ridícul que han fet les Corts d’Aragó en aprovar una nova llei de llengües en la qual desapareixen les denominacions català i aragonès (o fabla) per a designar la segona i la tercera llengua del territori i se substitueixen per les sigles Lapao i Lapapup (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental i llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca, respectivament) té unes dimensions tan colossals que els inventors d’aquests esperpents han esdevingut la riota de tothom, fora i dins d’Aragó. Però els seixanta mil catalanoparlants de la Franja i els de la resta dels territoris de llengua catalana (com també els parlants de l’aragonès) farem bé de no deixar el cas únicament en rialles. De fet, no fa riure gens, ja que es tracta de l’enèsima agressió a la unitat del català per part dels obsessos colonitzadors, cosa que tampoc des del país andorrà podem veure amb indiferència.
El nom d’una llengua és l’exponent de la seva existència, la seva unitat i la seva projecció territorial. Per això els obsessos colonitzadors s’afanyen a negar-lo allà on poden, especialment a la perifèria del domini lingüístic, i a rebutjar-ne la codificació normativa. En temps del franquisme, el català de la Franja era conegut com el chapurreao i es presentava com un híbrid indocumentat del català i el castellà. Des de fa dècades, però, la gent d’aquestes comarques d’Aragó sap que parla català. Els instituts de Fraga i de Maella ofereixen des de fa anys el català com a assignatura optativa, i el de Mequinensa ha obert un departament de català. En tots aquests centres, i en la majoria dels de primària, professors i alumnes treballen la llengua estàndard d’acord amb la gramàtica normativa, sense demèrit de la varietat local. Tot això és difícil de digerir pels obsessos colonitzadors, que, actuant contra els seus propis administrats, intenten liquidar per decret el nom de la llengua i convertir-la en un irrellevant accident administratiu. Però difícilment se’n sortiran, com no se n’han sortit al País Valencià i a les Illes, on, malgrat les agressions contínues, el català continua fent el seu camí com la llengua pròpia que ha estat sempre. La realitat és secularment tossuda.

Pep, Mou i la desmesura

blocs — Thu, 09 May 2013 05:03:16 +0000

Bones notícies en el món del futbol: Mourinho plega. O, si més no, això sembla. Alguns lectors hauran pensat: Té, l’Àlvar, culer acabat, celebra la fi de l’època Mou. I no és exactament així. No sóc un culer acabat, i els meus moderats interessos barcelonistes em farien més aviat desitjar que l’entranyable busca-raons continués minant el rival blanc. Però sí que celebro que plegui, pel mateix motiu que em vaig alegrar que l’any passat plegués Guardiola després de quatre anys d’entrenar els blaugranes: perquè la imatge de l’un i de l’altre, per motius ben diferents, havia arribat a la desmesura.
La desmesura d’en Pep era, més que la d’ell, la del seu màrqueting i la del màrqueting del club, que es va escampar com una epidèmia en el microcosmos català, tan donat a embadalir-se amb paisatges ensucrats i que tan bé va definir Unamuno amb la cèlebre frase: “Levantinos, la estética os ahoga.” Guardiola va protagonitzar el millor Barça de la història, però, al mateix temps, la seva projecció com a model de totes les virtuts –de tots els “valors”, com es diu ara– va arribar a fer-se insuportable. El bonisme atribuït al de Santpedor va arribar a embafar tant la pàtria catalana, que ell mateix en va ser víctima, en no poder suportar les tensions de ser la figura pública número u, elevada als altars com a paradigma de l’esportivitat, l’esforç, el treball en equip i la superació constant. S’havia fabricat un superheroi, i el superheroi, potser precisament perquè ho era, va dir prou i va fugir sis mil quilòmetres lluny.
La desmesura d’en Mou, en canvi, arrenca d’ell mateix: de la seva personalitat, de la seva debilitat davant les frustracions, de la seva amargor, del seu egocentrisme indissimulat. Més enllà de la figura esportiva –la d’una fulgurant estrella que els últims tres anys ha anat en declivi–, ha estat notícia constant per les sortides de to, la innata capacitat de generar discòrdia i alguns fets impresentables com el de ficar el dit a l’ull sense més ni més al segon entrenador de l’equip rival. També ell és ara víctima no tant de la seva imatge com del personatge que ha creat, el de l’antiheroi incendiari que acaba immolant-se ell mateix en la seva pròpia foguera.

El cul d’en Jaumet

blocs — Thu, 02 May 2013 05:24:07 +0000

El pacte de la fam. “Sembla el cul d’en Jaumet, que no sap seure ni estar dret” és una vella dita que la saviesa popular aplica a aquells que van d’un lloc a l’altre sense quedar-se en cap. En política, a casa nostra tenim un espècimen de cul d’en Jaumet en estat pur, que en vint anys ha tocat totes les cordes de l’arpa: la d’Entesa i Progrés, la de Nova Democràcia, la del Partit Socialdemòcrata, i, ara, la de la novíssima i encara no oficialment batejada Socialdemocràcia i Progrés. Tot un rècord de partits i sigles. La diferència, però, de l’episodi actual amb els anteriors és que en aquells el nostre Jaumet exhibia la noble etiqueta de fundador, mentre que avui, vist el que s’ha vist, el qualificatiu més just és el de trànsfuga. Amb els agreujants de nocturnitat i traïdoria que no cal repetir aquí. Com vol en Jaumet, després d’ensenyar impúdicament el cul, que els seus excompanys no li facin el pacte de la fam?
Esquizofrènia política. La qui durant anys va ser la segona del Jaumet a EiP, ND i el PS i que, més llesta que ell, va abandonar el vaixell abans del temporal i va fer fortuna en el seu partit particular, ha anat més enllà i se’ns ha presentat com una trànsfuga d’idees. Qui pot entendre la ideologia de la cònsol major d’Andorra la Vella quan diu, sobre la qüestió de l’avortament, “sí però no”? És a dir, que personalment ho veuria bé, però políticament no, perquè “si despenalitzar l’avortament s’ha de convertir en una raó d’Estat, primer preval l’Estat”. Calcadet al que havia dit dies abans la subsíndica general. Les nostres it girls –i també els nostres it boys– haurien de saber que, en bona política i bon govern, el que preval és la democràcia, i que no és decorós exhibir dues personalitats: la que dicta la veu de la consciència i la que manen els imperatius d’una democràcia vigilada.
Primer de maig. La Festa del Treball ha deixat d’existir. S’ha extingit l’espècie dels pàries de la terra. A casa nostra, ni tan sols som capaços de congregar la massa crítica necessària per fer una d’aquelles llepadetes desfilades europees amb consignes políticament correctes i L’Équipe o el Marca sota el braç. Per festes, la que avui preval és la de Sant Carles Borromeu.

‘El museu de l’elefant’

blocs — Thu, 25 Apr 2013 05:03:51 +0000

El llibre de Sant Jordi d’enguany ha estat per a mi El museu de l’elefant, de Joan Peruga. Esperava impacient el moment de comprar-lo, i ho vaig fer dimarts malgrat l’aspecte de la coberta, que, entre els altres volums exposats, recordava la d’un d’aquells tristois llibres de text de l’Editorial Bruño de l’any de la picor.
La novel·la de Peruga, tot i que no n’és una segona part, empalma amb Últim estiu a Ordino (un títol ensucrat imposat a l’autor per l’editor per interessos de taquilla, ja que el títol original amb què va guanyar el premi Fiter i Rossell era El llibre de la Sumpta). No n’és una segona part, però sí una nova entrega de la saga dels Areny-Plandolit que aquella encetava. I era d’esperar que s’hi repetís la prosa excel·lent de l’autor, els referents històrics calibrats al mil·límetre i aquell ambient gràvid, creïble i excitant que només sap crear una primera ploma.
En el centenar de pàgines que porto llegides –el llibre en té més de quatre-centes– tots aquests ingredients han aparegut. La narració se centra en un personatge pintoresc i multifacètic, el doctor Pau Xavier d’Areny-Plandolit, el més jove dels disset fills de don Guillem, metge de professió, que va crear un museu de ciències naturals a l’edifici que avui alberga l’Auditori Nacional i on destacava la còrpora d’un elefant dissecat. Però, més enllà, el relat té el contrapunt novel·lístic d’un personatge anarquista, i, sobretot, és un fresc on es pinta l’Andorra dels primers anys trenta, amb referents com l’hotel Mirador, el traginer Cisco de Sants, el bar de cal Quim d’Ordino (avui sobrevivent!), l’hostal Calones, o una sessió del Consell General de l’any 1929, tot dins el marc de clarobscurs que representava al país la construcció de FHASA i de la xarxa de carreteres.
Peruga sap tractar la novel·la històrica com no han sabut fer-ho altres autors del gènere que als últims anys han inundat les llibreries amb best-sellers de factura escanyolida i mancats d’ànima. El gènere és difícil i no tothom hi reïx. El nostre escriptor sap combinar a la perfecció les seves dues aptituds: la ciència de l’historiador meticulós i la passió de l’artista que encaixa magistralment la realitat històrica i la ficció.

La ruta de l’or

blocs — Thu, 18 Apr 2013 05:17:56 +0000

Les notícies dels darrers dies sobre intervencions a les carreteres catalanes, per part de la guàrdia civil, de grans sumes de diners que eren transportades en autobusos de línia i en automòbils fa pensar que els serveis d’informació de la benemèrita han deixat de ser una mera sucursal de la TIA (la inefable agència d’intel·ligència fundada per Mortadel·lo i Filemó) i han començat a tocar amb partitura, qui sap si gràcies a l’inestimable ajut dels serveis secrets espanyols, que d’un temps ençà campen per Catalunya com si fossin a casa seva, o d’algun delator emboscat àvid d’embutxacar-se la recompensa que l’autoritat fiscal atorga en premi en aquests casos. La setmana passada, una parella d’avis que viatjaven en autobús va ser enxampada a Bellver de Cerdanya amb 730.000 euros al damunt, i fa un parell de dies tota una família va perdre entre Oliana i Oliola 300.000 euros que havien passat d’Andorra a bord de tres vehicles: el pare en el seu cotxe, la mare en un taxi i el fill en autobús. Més precisió per part dels servidors de la llei, impossible.
Espies i delators de banda –Déu me’n guard de ficar-me en terrenys fangosos–, tot plegat fa pensar que, en plena crisi planetària, les carreteres N-260 i C-14 s’han convertit en una refulgent ruta de l’or per la qual campen amunt i avall rendistes i hisendats que, en els seus subrepticis trasllats de binlàdens, no s’estan de fer-se passar per pelacanyes utilitzant per un preu mòdic els serveis de l’Alsina Graells, convertida així en una peculiar companyia de transports de fons. Si jo fos xofer de la casa, no les tindria totes, tement que en qualsevol parada podrien pujar una colla de facinerosos i fer esquitxar la pasta amb males maneres als distingits passatgers. Els saltamarges potser tenen també les seves estratègiques fonts d’informació.
Em va saber greu, ho confesso, el cas dels jaios de Bellver. En un món en què hi ha tants jubilats que amb quatre-cents euros de pensió han de sobreviure i pagar, a més, l’aigua, la llum i el gas, veure que una parella de padrins lliga els gossos amb llonganisses és entendridor. Pensar en el disgust que devien tenir em va trencar el cor. Ja ho diu el poeta: “El món està ben girat.”

Tres que se’n van

blocs — Thu, 11 Apr 2013 05:04:42 +0000

La mort de Sara Montiel ens remet a un llunyà passat de midons i naftalines. A la meva provecta edat, la recordo de tota la vida. A molts nens púbers dels anys cinquanta, va tenir el privilegi d’acompanyar-nos, abillada d’índia en la pel·lícula Yuma, en les nostres primeres fantasies sexuals, en una època en què les seves cuixes i els seus escots, amb aparença innocent, eren els únics que la censura permetia exhibir. De més grandet, vaig perdre l’interès per aquell espantall que esdevenia cada vegada més caspós, tot i que als anys setanta vaig assistir, a Mallorca, a un espectacle musical seu, rendit a la insistència d’un amic, frare del convent dels caputxins i segovià per més senyes, que em va obligar a pagar-li l’entrada i que tota l’estona m’anava donant cops de colze dient-me en veu baixa: “¡Mira qué tetas!” I quina raó tenia el frare! Diuen que la Saritísima no anirà al cel perquè, naturalment, és un reducte reservat per als no fumadors. Tinc l’esperança que m’esperi al regne de Llucifer, “tendida en la chaise longue” i cantant lànguidament Fumando espero.
Si Sara Montiel era una dona sensual, femme fatale i reina del cuplet i el desparpajo, Margaret Thatcher va ser una senyora pudorosa amb ànima del més impúdic capatàs del vell Manchester i que va ben merèixer el seu renom de Dama de Ferro. Profeta del liberalisme a ultrança i afeccionada a prendre el te amb dictadors, va ser la precursora a Europa de l’actual desmantellament de l’estat del benestar i del lliurament de la res publica a les feres. No és estrany que ara post mortem sigui elevada als altars per aquells que estan portant els pobles europeus a la ruïna.
José Luis Sampedro ha estat tota una altra cosa. Economista i humanista alhora, va saber casar a la perfecció les “dues cultures” i va esdevenir un dels escassos intel·lectuals europeus de la solidaritat i l’esperança, fins al punt que als noranta-quatre anys va donar suport explícit a l’efímer moviment dels “indignats” escrivint el pròleg de l’edició en espanyol del llibre Indignez-vous!, de Stéphane Hessel. El dol per la seva mort passa també pel nostre país, que va tenir el privilegi de tenir-lo de padrí de la Universitat d’Estiu durant una pila d’anys.

El Copríncep bisbe té els dies comptats?

blocs — Thu, 04 Apr 2013 05:05:12 +0000

L’arquebisbat de Barcelona no és una demarcació eclesiàstica qualsevol: és una de les més importants, poblades i interessants d’Europa. I això genera pugnes i intrigues quan s’acosta el moment d’un canvi del titular. Aquest mes farà un any que l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach va presentar la renúncia per edat al papa. Des de llavors, s’han desencadenat els moviments subterranis per influir en la successió.
Un amic meu versat en aquests negocis m’explica que en la successió de Martínez Sistach comptarà molt l’actual moment polític de Catalunya, camí de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Tres tendències hi ha en joc, amb els respectius noms de possibles successors que es pronuncien en veu baixa, i que conformen un camp de batalla triangular format per la cúria episcopal barcelonina, la Conferència Episcopal Espanyola i la cúria vaticana. El sector més conservador i espanyolista advocaria pel cardenal Antonio Cañizares, exarquebisbe de Toledo i actual prefecte de la Sagrada Congregació per al Culte Diví, a Roma. Cañizares es va fer famós per unes extemporànies declaracions sobre la pederàstia a l’Església i l’avortament, i davant del procés sobiranista català va instar a pregar per la unitat d’Espanya.
Un altre sector és el de l’Opus Dei, el candidat del qual seria l’actual arquebisbe de Tarragona, Joan Pujol. Segons el meu interlocutor, amb el papa Francesc aquesta opció tindria poques possibilitats d’èxit.
I el tercer en discòrdia seria el sector catalanista, amb dos noms sobre la taula: l’actual abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i el bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives. L’abat montserratí, que fins fa poc tenia tots els números per la seva amistat amb el secretari d’Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, amb el canvi de papa ha perdut punts, ja que Bertone aviat serà rellevat del seu càrrec. Per això, si al final s’imposés el sector catalanista, Vives podria ser l’elegit, més que més tenint en compte que va ser durant vuit anys bisbe auxiliar de Barcelona i coneix perfectament la diòcesi, un element que pot ser decisiu en l’opció vaticana.
Aviat sabrem quin sector guanya la travessa i si la plaça de Copríncep episcopal d’Andorra haurà quedat o no vacant.

Alarmistes i carronyers

blocs — Thu, 28 Mar 2013 06:08:10 +0000

Alarmistes. La qüestió de la despenalització de l’avortament en els supòsits de rigor, que té sobre la taula el Consell General, era d’esperar que desfermés una guerra bruta. Entre els qui no són partidaris de posar el nostre país a l’hora d’Europa en aquest particular, hi ha qui, en lloc de manifestar-ho obertament adduint les seves legítimes raons, s’escuda en xantatges imaginaris i en terratrèmols irreals. Òscar Ribas s’ha sumat als qui adverteixen sobre les conseqüències letals que l’aprovació de la llei podria comportar en el pla institucional. I ha anat més enllà: segons l’excap de Govern, si s’aprovava la llei de despenalització, en el cas que el Copríncep bisbe no plegués per iniciativa pròpia seria destituït pel Vaticà. D’això se’n diu desinformació i alarmisme. El nostre ordenament constitucional té perfectament previst que una llei pugui entrar en vigor sense la signatura d’un dels coprínceps. Així va ser quan es va aprovar la Llei del matrimoni civil, que incloïa el divorci, i ni va dimitir el bisbe Martí ni el papa Joan Pau II el va destituir. On és, doncs, el problema institucional? Ens volen fer pensar que, més enllà de les fintes que ell també ha fet, el bisbe Vives és més papista que el papa i deixarà caure l’espasa de Dàmocles tot propiciant el finis Andorrae.
Carronyers. La caiguda del sistema bancari de Xipre ha estimulat els carronyers de tot el món, que ja sobrevolen el cadàver disposats a repartir-se la carnassa. El nostre ministre de Finances va triar un mal moment per entrevistar-se amb el seu homòleg espanyol, ja que en la roda de premsa els periodistes de Madrid es van mostrar més interessats en el presumpte paper carronyer de la banca andorrana respecte a Xipre –esbombat pel Financial Times– que en les perspectives del conveni de no doble imposició. Jordi Cinca va fer el paper que havia de fer com a representant del Govern i va defensar la lleialtat i la transparència de la nostra plaça bancària. Però, què fa en realitat la nostra banca? Voldria creure que fa exactament el que diu el ministre. Altrament –i que el lector no em digui alarmista– les conseqüències podrien ser pitjors que les que auguren els contraris a la llei de l’avortament.

‘El Temps’, 1.500 setmanes

blocs — Thu, 21 Mar 2013 06:19:01 +0000

En contrast amb l’actitud de TV3, que amb l’apagada informativa de les delegacions de Perpinyà, les Terres de l’Ebre i el Pirineu català i Andorra –a la qual em referia en l’article de fa quinze dies– ha optat per ser una mica més provinciana, el setmanari El Temps, editat a València i amb continguts de tota l’àrea de la llengua catalana, ha superat la seva crisi sense haver de cremar res del seu patrimoni que l’ha portat a ser, des del 1984, l’única publicació d’informació general que cobreix l’espai comunicatiu coincident amb el domini de la llengua: el País Valencià, Catalunya, les Balears, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó i també Andorra. Després de la crisi empresarial que fa uns mesos la va apartar dels quioscos però no dels subscriptors, la revista que durant vint-i-nou anys s’ha revelat com un èxit periodístic s’ha reforçat amb la refundació de l’empresa editora, en la qual s’han integrat persones pertanyents també a tota l’àrea lingüística, com l’andorrà Francesc Robert, l’actual director de Ràdio i Televisió d’Andorra, i ha anat tornant als quioscos, cosa que farà en un temps breu també a casa nostra.
El Temps va arribar la setmana passada al seu número 1.500, que és el nombre de setmanes en què ha aparegut ininterrompudament, i ha celebrat l’efemèride amb una edició extraordinària que conté una vintena de reportatges sobre temes curiosos de tota l’àrea lingüística, escrits per professionals que durant aquests anys han estat lligats a la revista. No hi falta Andorra, amb una peça sobre la Torre dels Russos i el seu origen, amb algunes aportacions noves, que he tingut l’oportunitat i la satisfacció de signar.
Però el mèrit més important d’El Temps no és una edició extraordinària, sinó la seva continuïtat. La revista ja ha tret el número 1.501, camí d’una llarga vida. Rejovenida i fent normal allò que no deixa de ser anormal: el fet que sigui l’únic mitjà transnacional català. Són molts els noms que ho han fet i ho fan possible, començant pels seus més de deu mil lectors, però presidint-los tots cal assenyalar el de l’editor Eliseu Climent, mag de la tenacitat i gladiador del pancatalanisme en l’escenari valencià, que és sense cap dubte el més difícil.