Els meus amics futbolers –excepte en Jaume, que és del Madrid– estan que bufen. Les últimes setmanes, el seu ídol Pep Guardiola els està fent patir. El motiu, segur que el lector ja el sap, perquè és un dels temes estrella dels mitjans de comunicació catalans: si en Pep renovarà el contracte com a entrenador del Barça o no. Àrdua qüestió, que al país veí (i part de l’estranger) acapara les converses als bars, als centres de treball, als ascensors i fins i tot al Parlament de Catalunya, on l’altre dia un periodista va preguntar pel tema a un diputat en una compareixença oficial davant la premsa, i el diputat… va contestar complidament! En temps de crisi galopant, amb el futur ple de nuvolades i en plena substitució, a la veïna Europa, del sistema democràtic pel despotisme mercatocràtic, que una qüestió com aquesta constitueixi una de les principals preocupacions de la gent és un gran què. I segur que no passa de casualitat.
Jo crec que Pep és un murri de set soles, i que és entre murris que es fa el joc. Penso que el fenomen Pep –i que em perdonin els amics culers– és una icona utilitària que va molt més enllà del panem et circenses futbolístic. En un moment en què el lideratge polític i social, pel que fa a l’exemplaritat dels líders, ha caigut en picat, resulta útil i necessari buscar líders de recanvi i fer-los pujar als altars com a exemple i model de tots els valors haguts i per haver, en un revival blaugrana de Carros de foc. La santificació de l’equip i del seu míster, associant els èxits esportius al virtuosisme beat de les vides de sants, va en aquesta direcció. Per això van atorgar a en Pep la medalla d’or del Parlament català. I ell no va defraudar, ans al contrari, va deixar anar aquella màxima de manual luterà: “Cal llevar-se d’hora, ben d’hora.” I com l’anell al dit ha vingut el fet que el Reial Madrid, el Gran Antagonista, sigui entrenat per un personatge com Mourinho, que dia rere dia amb la seva arrogància es guanya a pols el paper de Llucifer.
I bé, renovarà o no renovarà? That is the question. En Pep s’ha cregut el seu personatge, però el traeix: no es lleva d’hora i fa patir els qui el paguen. I mentrestant, el món ja pot cremar. Que d’això es tracta.
Temps era temps, Andorra era una societat prudent, que resolia ella sola els seus assumptes i que, si demanava consell a algú de fora, ho feia només de tard en tard i a persones de competència reconeguda, com va ser el cas dels estudis encarregats al seu dia als professors Bricall i Duverger.
Més tard, però, se’ns va girar el cap. Vam començar a demanar consell a tota mena de suposats experts, la majoria dels quals no eren savis professors, sinó gurus d’una religió que va arribar al seu zenit a les últimes dècades del segle XX: la religió de la prospectiva. I, així, des de fa força temps, unes quantes vegades l’any, convidem brillants predicadors ordenats a les escoles de negocis i altres santuaris perquè ens vinguin a dir què som, on anem i què hem de fer. Les cerimònies d’aquesta mena acostumen a titular-se Reptes i oportunitats, El futur de l’economia o Opcions de futur, sovint amb l’afegitó del segle XXI o en el món global.
La litúrgia sol ser sempre la mateixa. Davant d’un nodrit auditori al qual l’assistència a l’acte ja li va amb el sou, l’oracle passa un power-point i amb aquest sòlid suport esgrana una rècula de bons consells, que, val la pena notar-ho, en el millor dels casos no aporten res de nou a les idees que expressen a casa nostra molts ciutadans de peu, inclosos els taxistes, els mecànics i les caixeres de supermercat. L’endemà, la premsa publica els seus titulars –casino sí, casino no-, i del magne ofici ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina.
A mi que em perdonin, però no entenc aquesta insistència en la prospectiva. Si els conferenciants fossin Joseph Stiglitz o Michel Godet, potser pagaria la pena escoltar-los. Però, per sentir refregits de geometria plana, no li veig la gràcia. En quinze o vint anys, tots els àugurs de moda del nostre entorn geogràfic han passat per Andorra a explicar les mateixes coses, i els més afortunats ja han repetit unes quantes vegades. En fi, no es pot negar que el nostre país s’ha modernitzat: a la vella Andorra els venedors de fulles d’afaitar se’ls veia venir i se’ls mirava de cua d’ull; avui els fem venir nosaltres i els paguem un caixet d’estrelles de Hollywood. Deu ser això la síndrome del nou ric?
Llegeixo a La Vanguardia un article l’autor del qual es pregunta si el Carnaval d’enguany, sumit en la crisi galopant, serà gaire lluït, perquè, diu, és difícil imaginar que la gent tingui ganes de fer xerinola en un entorn de recessió econòmica i en què la incertesa sobre el futur atrapa tothom. Bé, jo crec que justament per això el Carnaval d’enguany serà més celebrat que mai, ja que les situacions adverses creen anticossos capaços d’exorcitzar els mals averanys, ni que sigui il·lusòriament i per uns pocs dies. Disfressar-se de Merkel o de Sarkozy i sota aquest aspecte ballar obscenament la dansa del ventre pot aparèixer com el desideràtum de qualsevol ciutadà europeu, delitós de conjurar les obscenitats que els personatges reals interpreten cada dia de l’any. Preconitzo, doncs, que el d’enguany serà un Carnaval extraordinari als nostres països veïns.
I a casa nostra? Hi ha prou ganes, a la nostra petita república extraeuropea, de transvestir-se i sortir al carrer per riure’s del mort i de qui el vetlla? N’hi hauria d’haver. De motius per a l’escarni carnavalesc no en falten: el tsunami taronja esdevingut naranjas de la Xina, l’empresari reietó que ha fet xantatge al Govern, el retorn de serials com la llei de la nacionalitat o el Casino Nacional, les rebaixes de la puta CASS… I, per posar-hi cares, indubtablement enguany les carotes que haurien de proliferar en els balls de disfresses són les dels cònsols de la gallina dels ous d’or, que, després d’haver estat a l’ull de l’huracà, haurien d’ocupar per mèrits propis el lloc d’honor de la riota pública.
Temo, però, que, malgrat les infinites possibilitats, els carnavals de les nostres parròquies continuaran sent, com cada any, un ritu previsible, instituït, rutinari, en gran part infantilitzat i, per la resta, monopolitzat per colles de joves mascles de l’espècie Homo sapiens amb la seva incontinència etílica a càrrec dels pressupostos comunals. És a dir, una caricatura de les orgies dionisíaques gregues i les bacanals romanes, en les quals s’origina la festa. Això a casa nostra, i, naturalment, també a Sitges o a Vilanova, a Tenerife o a Rio de Janeiro.
Dit tot això, per mi que no quedi. Que comenci la festa…
El cas dels cònsols avida dollars és paradigmàtic de la mediocritat d’una classe política que massa sovint –d’exemples en podríem citar a cabassos– no encerta a discórrer políticament abans de prendre determinades decisions i es fica clamorosament de peus a la galleda. No es tracta ni tan sols de la “immoralitat” o la “injúria” que hi vol veure un Simó Duró fidel al seu verb tremendista, ni tampoc de la “falta d’ètica” o l’“abús” (per no citar paraules més gruixudes) que han adduït els lectors del Diari en comentaris a l’edició electrònica. No, no és res de tot això; és simplement indigència. Indigència política.
Jo sóc dels convençuts que, en el sector públic, els alts càrrecs s’han de retribuir amb un sou a l’altura de la responsabilitat del lloc que ocupen. I, com a ciutadà, no em requen els més de quatre mil euros mensuals que cobren els cònsols, ni els quasi sis mil que percep la cònsol major d’Andorra la Vella. Ni tampoc m’escandalitzen els sous superiors als dels cònsols que els mateixos comuns paguen en algun cas als seus secretaris, o els assignats als alts càrrecs d’empreses o organismes públics. Són, en el cas de tècnics i gestors, el peatge per tenir uns professionals de provada competència –tot i que a vegades també s’hi col·loquen amiguets del gènere inepte– que altrament fugirien cap a l’empresa privada; i en el cas dels polítics –de tots els nivells i sous–, un preu a pagar per la dignificació del càrrec i, sobretot, per no fer de la política un vedat només accessible a les classes adinerades.
La pifiada dels cònsols de Sant Julià i d’Escaldes en augmentar-se el sou establert amb una quantitat equiparable a la xocolata del lloro denota la seva escassa intel·ligència política i, en darrer terme, una insensibilitat social que, francament, no ens hauria de venir de nou. Com no ens hi haurien de venir les peregrines raons adduïdes pel cònsol d’Ordino en defensa dels seus homòlegs, parlant d’hipoteques i cangurs. La marxa enrere dels cònsols d’Escaldes no ha fet sinó afegir el ridícul a la inòpia. I és que, senyores i senyors, no hi ha més cera que la que crema. Polítics com el conseller de Joventut i Esports de la Massana, que ha dimitit per dignitat, són encara l’excepció.
Amb el permís dels lectors, insistiré amb un nou exemple que pot il·lustrar un panorama en el qual les anunciades retallades de prestacions de la CASS com a plat fort de la seva reforma resulten ser una burla als contribuents sanitaris. Darrerament m’he ocupat diverses vegades d’aquest tema. Relatava fa uns mesos el cas d’un jubilat que viu sol i a qui la CASS va negar una subvenció per adquirir una cadira de rodes elèctrica de segona mà, que necessitava imperiosament. Més tard, presentava el cas d’una externalització en la qual una empresa prestadora havia amortitzat en tres anys deu vegades el cost d’una petita màquina CPAP. Més ençà, comentava el disbarat de voler instaurar receptes de segona i de tercera, reemborsades amb un irrisori deu per cent, amb el previsible resultat d’un cop de mort a la medicina preventiva…
Avui n’hi afegiré una de nova. Un contribuent sanitari d’edat avançada es fa cada sis mesos, per prescripció facultativa, anàlisis de sang i d’orina en uns determinats paràmetres. Habitualment, anava a una farmàcia concertada amb un laboratori privat, i les darreres vegades li costava pels volts de 180 euros, el 75 per cent dels quals la CASS li reemborsava religiosament. La darrera vegada va anar al centre de salut, que treballa amb l’hospital, i, amb els mateixos paràmetres, el cost va ser de 128 euros. La diferència, de 52 euros, no és cap broma, tenint en compte els milers d’anàlisis que es fan al cap de l’any. I bé, per què la CASS no té establertes unes tarifes de responsabilitat en aquest camp, coincidents amb les de l’hospital públic?
Externalitzacions innecessàries, mal gestionades o de cost abusiu. Barra lliure amb els privats. Crònic engreix dels intocables. A cap d’aquestes sagnies no feia referència la ministra de Salut en l’entrevista publicada diumenge, en la qual, entre banalitats i inconcrecions, parlava, paradoxalment, de “valentia política”.
Quants milions se’n van pel forat de l’aigüera de la CASS (i del SAAS) que podrien ser destinats a pal·liar el dèficit sanitari, abans de penalitzar els contribuents? Si els comptes d’aquests organismes no fossin un secret d’Estat ho sabríem; ara per ara, només podem imaginar la magnitud de la disbauxa.
Baixen atropellades les aigües a Catalunya (i a part de l’estranger) amb l’afer de la trepitjada de Pepe. Com si els vingués de nou l’actitud salvatge d’aquest jugador que no és la primera vegada que es transmuta en Terminator, els culers han posat el crit al cel. I no sols els culers: la indignació s’ha pogut sentir aquests dies en boca de tothom al carrer. I també als mitjans: com en els millors moments de la grande bouffe del Tribunal Constitucional espanyol quan es va menjar l’Estatut amb patates, els tertulians radiofònics i televisius que solen parlar de Merkozy i de política i mai de futbol han tractat el tema sortits de polleguera. Fins i tot Miquel Roca Ju-nyent, en un article a La Vanguardia de dimarts titulat Prou!, va oficiar de Pare de la Constitució espanyola proclamant els valors de l’esport i anatematitzant la violència als camps. Només faltava qui posés nom a la cosa, i ho va fer l’editor del diari Sport, Josep Maria Casanovas, que dimarts mateix començava així el seu comentari: “L’alarma social que ha aixecat la trepitjada de Pepe ha de ser la causa que li obrin un expedient”. Alarma social. Crim i càstig. Vade retro. El carnisser blanc ha de ser depurat i s’ha de cremar als inferns. D’acord, també ho crec jo. Però…
Escric aquestes ratlles el dia 24, quan són ja sis les dones que aquest any han mort a Catalunya per violència masclista. Una cada quatre dies. I aquest esgarrifós extermini no ha generat cap mena d’alarma social ni ha estat abominat, ni a penes comentat, pels oracles mediàtics. Què ho fa que la violència al futbol aixequi infinitament més butllofes que el flagell uxoricida? Ja sé que l’espectacle futbolístic és un model social, i si es practica amb brutalitat pot crear Pepes domèstics que per qualsevol futilesa s’acarnissin amb la dona. Però, insisteixo: per què aquesta hipersensibilitat envers el crim en un àmbit que, com diu en Pep Guardiola, no és res més que un joc, i aquesta insensibilitat envers el crim real i consumat? Potser que tots plegats ens ho fem mirar.
Nota. Per a la crònica del clàssic d’ahir (si el Barça es va classificar, si Pepe va jugar o no, si Mourinho va escopir al cel…), consulti el lector la secció d’esports.
L’últim globus sonda oficial ha arribat en clau de receptes mèdiques: el Govern està estudiant si, entre les mesures per fer reflotar les finances de la CASS, hi inclou una gradació de receptes en categories: les de primera, de les quals es continuarà reemborsant el 75 per cent, i les de segona i tercera, que tindran retorns molt menors, fins a un exigu deu per cent. Tenim, doncs, a la vista la possibilitat que entre els contribuents sanitaris –aquells que cada mes paguen religiosament la quota de la CASS– s’instauri la distinció entre receptes de primera i de segona, o, dit d’una altra manera, entre pacients de primera i de segona.
A qualsevol dels països del nostre entorn, una amenaça d’aquestes dimensions, el mateix dia de ser coneguda, ja hauria estat replicada per l’oposició, pels sindicats, per les associacions d’usuaris de la sanitat pública, per les associacions de malalts, per les associacions de jubilats i, vaja, pel Moro Mussa. Per molt menys es parlaria de muntar una vaga general. A casa nostra, en canvi, tranquil·litat absoluta: l’oposició en crònic estat catatònic, els nostres sindicats de pissarrí i la societat civil calculadament desarmada s’han sumit en el mutisme habitual. No s’explica, doncs, per què des dels despatxos oficials es continuen llançant globus sonda.
O sí. Potser en aquest cas el tempteig va adreçat al Col·legi de Metges. I és que, en aquesta qüestió, els metges hi tenen molt a dir. El projecte del Consell Assessor de la Salut (sic!) que el Govern estudia preveu alegrement exigir als facultatius la responsabilitat de discriminar les situacions de salut dels pacients. Però el que realment se’ls exigirà, si el nyap prospera, serà que es converteixin en policies econòmics de la CASS i consumin la divisió dels pacients en categories. I és que, quan el metge recepta un fàrmac, cal suposar que ho fa perquè el pacient el necessita, sigui per prevenció o per curació. I, en canvi, el projecte que el Govern té entre mans consagra, per la via de la penalització econòmica, que uns el necessiten menys que d’altres. Si això no és violentar la deontologia del metge i de passada carregar-se la medicina preventiva, que vingui el nostre pare Carlemany i ho vegi.
1. Els nous cònsols van per feina: en la primera reunió de l’any han acordat donar caràcter prioritari al procés de modificació de les lleis qualificades de delimitació de competències i de transferències. Res estrany, tenint en compte les dificultats econòmiques amb què es troben les corporacions comunals. Caldrà, però, seguir el tema amb atenció, perquè planteja algunes serioses incògnites. Són aquestes: es veuran temptats els comuns de conjurar els efectes de la crisi general reclamant una situació de privilegi a càrrec de les finances de l’Estat?; en cas que fos així, el Govern cedirà a la pressió del lobby comunal, o bé s’iniciarà un conflicte institucional? I, finalment, serà respectat l’acord entre el Consell General, el Govern i els comuns del 1992, que va culminar la negociació constitucional en clau interna i que va determinar el contingut de les dues lleis promulgades el 1993? Si l’acord no fos respectat i es desfiguressin sensiblement aquelles dues lleis del bloc constitucional, ens trobaríem davant d’una modificació de la Constitució per la porta falsa: no de la lletra i amb llum i taquígrafs, sinó de l’esperit i amb nocturnitat i traïdoria.
2. Dilluns, en Pep Guardiola va recollir a Zuric el premi FIFA al millor entrenador. Va adreçar al públic unes paraules d’agraïment en anglès i, al final, en català, va dedicar el guardó al seu amic i segon tècnic del Barça, Tito Vilanova. Immediatament, un terratrèmol va sacsejar Espanya: el Twitter (cerca: “Guardiola Catalán”) es va omplir amb centenars de piulades que destil·laven odi i menyspreu, amb qualificatius com “repugnante”, “penoso”, “lamentable”, “me cago en sus muertos”, “hable usted en su idioma, que es el español” i altres galindaines. No hi calen comentaris.
3. El primer ministre escocès, Alex Salmond, ha anunciat la convocatòria, el 2014, del referèndum per la independència que va prometre en campanya electoral, i cap terratrèmol no ha sacsejat el Regne Unit. Al contrari, el premier britànic, David Cameron, ha acceptat que la consulta sigui vinculant i només discrepa pel que fa a la data. S’imagina el lector què passarà a Espanya el dia –avui ja no gens utòpic– que Catalunya plantegi un referèndum similar?
Més d’una vegada he comparat aspectes de la nostra realitat amb el funcionament de l’antiga Unió Soviètica. Per exemple, l’omnipresència del Govern en la quotidianitat. O la nacionalització a ultrança dels serveis públics. O el gust per les troiques, les purgues i la guerra freda. O el funcionari per família (o dos). Són comparacions d’humor blanc, amb una punta de sarcasme. Però mai no hauria pensat que a la libèrrima Andorra, paradís del capitalisme salvatge, rèplica de les velles colònies fabrils, petit Manchester del segle XXI, on, per no haver-hi, no hi ha ni sindicats que no siguin germandats de funcionaris, un cap de Govern, que no es diu liberal però que ho és fins a la medul·la, que al seu dia va arribar surfejant a la cresta d’un tsunami que congriava totes les essències retro; mai no hauria pensat que un cap de Govern d’aquesta beneïda república, de cop i volta exerciria ell tot sol de Sòviet Suprem i procediria a col·lectivitzar una empresa pública que va néixer com a societat anònima i va créixer com el noi dels encàrrecs del partit governant de torn.
Perquè, què és sinó una col·lectivització demanar als treballadors de RTVA que, prescindint de la direcció de la casa, facin de manera assembleària allò que, prèvia negociació amb els empleats, hauria de fer la direcció? Vet aquí un procediment que, humor i sarcasme de banda, podrà ser més o menys soviètic, però que, quant a maquiavel·lisme, és obra d’un geni: el patró lliura l’espasa de Dàmocles als treballadors, perquè es clavin estocades a discreció, i alhora dóna a entendre que els directors general i adjunt no pinten res, encara que cobrin molt; i és que una tan digna com improbable dimissió d’aquests estalviaria a les arques públiques dues quantioses indemnitzacions.
Des de la seva creació, RTVA (i abans l’ENAR i l’ORTA) ha estat, com a empresa pública, una olla de grills que ha navegat en la inòpia entre les castelletades i la bessonada, tirant la casa per la finestra amb aquells aires de grandesa, i paga padrina que no ha estat res. Vet aquí, ara, un nou episodi, amb culebrot assegurat. I l’administrat es pot preguntar: si així es gestiona la més petita de les empreses públiques, com es gestiona el Govern?
Temps era temps, el dia dels Sants Innocents els mitjans de comunicació rivalitzaven per publicar la falsa notícia més enginyosa, xocant i xalesta, a fi de fer l’ullet al lector, o, millor encara, enganyar-lo despietadament. Jo mateix, anys enrere, un 28 de desembre vaig contribuir a anunciar des del nostre diari que, a causa d’una remodelació, el comú d’Andorra la Vella s’havia venut els ànecs del Parc Central a un majorista d’alimentació que els distribuiria, degudament decapitats i plomats, a diversos restaurants del país. Eren bromes innocents, en la línia d’una tradició de premsa molt arrelada. I sempre hi havia lectors que picaven. En l’ocasió descrita, va trucar a la redacció una senyora molt preocupada preguntant on s’havia d’adreçar per comprar ella uns quants ànecs, ja que els volia salvar del seu fatal destí.
Actualment, aquell costum sembla haver desaparegut, no sols perquè el sentit de l’humor ha caigut en picat en una societat cada cop més presumptuosa i menys donada a la gresca col·lectiva, sinó també, i sobretot, perquè moltes notícies de cada dia de l’any són tan increïblement xocants que superen amb escreix qualsevol llufa periodística.
Ahir vaig consultar per Internet, com cada dia, la premsa nacional i estrangera. I, com cada dia, no van faltar aquelles notícies que, més que relatar la realitat, semblen ser producte de la imaginació d’una ànima decidida a confondre els innocents. Que tal dia com ahir, per imperatiu consuetudinari, es constitueixin els nous consells de comú, sembla una broma simpàtica, però molt gastada, perquè es repeteix cada quatre anys. Que el mateix dia el Govern aprovi el projecte de llei de retallada del sou dels funcionaris, és una broma de mal gust. Però que el rei d’Espanya expliqui als seus súbdits –per primera vegada en trenta-dos anys– com es gasta una petita part dels quantiosos ingressos que rep de l’Estat, ja no és broma, sinó sarcasme. I no parlem de la cerimònia fúnebre del dictador comunista coreà Kim Jong-Il, o de la criminalització, a França, de la negació del genocidi armeni. En aquest darrer cas, la llufa hauria estat dir que l’Assemblea Nacional francesa havia implantat per llei l’afirmació del genocidi algerià.
