Aquesta és la setmana més estranya de l’any, sens dubte. Els dies que s’estenen entre el dia 1 de setembre i l’endemà de Meritxell són l’equivalent cronològic dels llimbs on van a espetegar els infants albats, segons assegurava (sembla que ara ja no) el catecisme catòlic. Són dies incerts, ni carn ni peix, encara a mig gas i aprofitant els darrers espernecs de la jornada intensiva, i tots hi pul·lulem com ànimes en pena, desconcertats i amb el pas canviat, entre les xancletes i els mitjons. Tothom té al cap el curs vinent, amb els seus reptes i les seves perspectives, però no hi ha res que es pugui posar en marxa de veritat fins d’aquí a deu dies. Són com una propina, un temps de descompte, els manllevats de la vella de Romadriu però del mes d’agost. Les migdiades que es facin a partir d’ara portaran associat un sentiment de culpa que les convertirà en inviables fins a les noves calorades de l’estiu vinent. I ja ha començat la lliga espanyola de futbol, amb els jugadors corrent d’esma pel terreny de joc, encara destrempats per les vacances i la mol·lície després d’unes quantes setmanes d’inactivitat. La imatge dels futbolistes, en baixa forma, panxuts i desentrenats és la metàfora perfecta per descriure aquests dies de transició. Els que acaben de fitxar per un equip nou se senten com la canalla que canvia d’escola. Com serà la nova senyoreta, el nou entrenador, si guanyaran un títol o baixaran a segona, si faran amiguets o bé tindran un professor que els agafi mania. Al cap i a la fi, són aquestes petites incògnites les que ens animen a tirar endavant.
El ministre de Foment de les Espanyes, el senyor Pepiño Blanco, ha tret les tisores de retallar pressupostos i s’ha dedicat a escapçar obra pública a base de bé. Com que ni la transparència ni la coherència són marca de la casa, i un dia diu una cosa i un altre una altra, hores d’ara s’ignora si aquesta severa profilaxi de despesa afectarà les obres de la nostra estimada N-145. La ena majúscula que encapçala la seva denominació, i que indica la categoria nacional del vial, hauria de ser motiu més que suficient perquè se l’estimin més que les altres, purament regionals o locals. Si del que es tracta és de defensar la nació, què millor que tenir una cura especial de la que mena a l’única frontera terrestre de l’Estat (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Però ja veuen com està. Més apedaçada que el monstre del doctor Frankenstein, amb més trams pintats de groc provisional, tristoi i apagat, que no pas del blanc immaculat i reflectant que hi ha a les carreteres ben parides. L’asfalt ha patit les inclemències del temps i un trànsit vertiginós, i el trobem fatigat, sense esma per complir la seva funció. Els nous accessos a la Vall de Sant Joan i a Anserall avancen a poc a poc, com si fóssim al temps de les vies romanes (que potser sí que feien més via). Ara, que el pitjor són els deu sinistres alentidors –cinc de baixada i cinc de pujada– que hi ha sota Anserall. Són perfectament inútils, inoportuns, mal fotuts, emprenyadors i castigasuspensions. El temps que suposadament guanyarem si mai obren el túnel del revolt d’Anserall, ja l’hem perdut de la manera més estúpida intentant superar aquest obstacle sense que se’ns desmanegui el vehicle.
La humanitat sempre ha tingut tendència a dividir-se en dos bàndols partidistes, més o menys radicals o irreconciliables. Estrella o Sant Miquel. Truita de patates amb ceba o sense ceba. Beatles o Stones. Paella amb tavelles o sense tavelles. Carn o peix. PC o Mac. Salou o Cambrils, cava o xampany, blanc o negre (i algun excèntric pel rosat), dièsel o benzina. Però ara el gran debat és el que polaritzen els defensors de l’estiu i els de l’hivern. No cal dir que els més visibles són els agents proestiu, que sempre diuen que l’hivern és massa llarg i pesat, i que els quatre dies de bon temps que tenim han de ser aprofitats fins allà on es pugui. Se’ls veu contents, vaporosos i amb xancletes, i la calor ominosa del cor de l’estiu, que espesseix la sang i tot ho alenteix, els sembla tan estimulant. En canvi, els esperits que som més aviat atlàntics i hivernals sospirem pel fred, els abrics, el foc a terra, les llargues nits a casa, la boira i la neu. Travessem part del juny, tot el juliol i mig agost com ànimes en pena, suats, incòmodes, al ralentí, buscant sempre l’ombra i atents a les previsions d’onades de calor. Però vet aquí que pels volts de la Mare de Déu d’agost tot canvia: l’atmosfera se’ns torna inestable, fins i tot violenta. Entra aire fred que baixa del nord, a les set ja és fosc. Treus, per primer cop en moltes setmanes, una jaqueta per sortir al carrer. Després sí, és clar, ja torna la calor, i molts dies del setembre encara poden passar com a intents desesperats de mirar enrere. Però és inútil. En el fons tots compartim la mateixa certesa, tan consoladora per als uns com trista per als altres: senyores i senyors, l’estiu ja s’ha acabat.
Un servidor sempre ha jugat a la botifarra una mica d’esma, poc concentrat, a la brava, confiant sempre més en les contingències de l’atzar que no pas en la meva escassa habilitat amb les cartes a la mà. Sóc un jugador cagadubtes: em costa decidir quina carta tirar quan em toca obrir i, en canvi, em tranquil·litzen els moviments segurs o inevitables, aquells que et vénen condicionats per la dinàmica del joc, quan ja no tens marge de maniobra i només t’has de deixar anar. En aquest sentit, el comportament a l’hora de jugar es correspon exactament amb algunes actituds vitals. He jugat amb companys que tenen el joc al cap i amb d’altres que passen la partida amb pensaments tan volàtils com jo mateix, i admiro la racionalitat dels primers i la impertorbabilitat gairebé zen dels altres davant de les adversitats. Sempre he tingut por de les esbroncades post partida, les recriminacions per haver badat, per no haver estat prou atent. Però, per sort, sempre he estat en partides fraternals, en què el màxim que ens juguem és un culet (o dos, si s’escau) de Black Bush, on els errors són comentats de passada i sense cap ànim de burxar en l’autoestima ferida. De pas, parlem de les nostres coses, ens posem al dia i ens n’anem a dormir contents.
Aquest cap de setmana he estat observador atent del concurs de botifarra de la festa major d’Andorra la Vella. Veient com jugaven els participants he sentit una certa enveja, la que sent el diletant davant del mestre, l’aprenent davant del consagrat. La concentració dels jugadors, la precisió dels gestos, els comentaris plens de contingut i doctrina. Ja ho deia aquell: són molts els cridats, i pocs els escollits.