The West Wing és una sèrie extraordinària. Després de veure’n les set temporades, hom té la sensació d’haver fet dos màsters: un en ciències polítiques i un altre en ficció contemporània. A l’episodi número deu de la segona temporada hi ha un convidat especial. És Yo-Yo Ma, que interpreta davant del president Bartlet i una sèrie de convidats el preludi de la Primera suite per a violoncel de Bach. La música remou Josh Lyman, ajudant del cap de gabinet, que al final de la primera temporada ha estat ferit en un atemptat contra la filla del president. Els arpegis de Bach li recorden la sirena de les ambulàncies: és una manifestació de la síndrome de l’estrès posttraumàtic. L’escena alterna de manera magistral la música de Ma amb la conversa amb el psiquiatre i un episodi en què Lyman es fa mal amb un vidre, alterat per l’evocació de l’atemptat. Ai, la por als atemptats. Ves per on, un concert de Yo-Yo Ma ha coincidit amb la visita del president de la República de Portugal i el nombrós seguici, precedida per la instal·lació d’un gran dispositu de seguretat. L’estada de l’altíssim mandatari ha estat acompanyada de les preceptives mesures: les invisibles i, sobretot, les visibles: entre d’altres accions, la policia ha segellat els registres del clavegueram. La veritat, se’m fa difícil imaginar quina pot ser l’amenaça que pugui sorgir del subsòl andorrà contra el mandatari portuguès, com no n’aparegui un tamarro gegantí. Probablement sigui només una manera de marcar el territori, de fer-se l’interessant, d’impressionar, de fer explícit quin és el poder que es té. Posats a fer, i si finalment ha de venir el Copríncep francès de cara al bon temps, ja poden deixar les tapes precintades: tot això que ens estalviarem.
El tel del son, que a aquella hora és profund, es trenca de sobte. Se senten crits del carrer. A fora passa alguna cosa. Mig adormit, d’entrada penso que encara hi ha algú de gresca, algú que no acaba de trobar l’hora de tornar a casa. Però potser no: la Maria Àngels s’ha llevat sense dir-me res i sento –si és que no és un somni– que parla per telèfon. I quina hora és? Miro el despertador. Dos quarts de quatre, encara no. Els crits, que s’escolten amb més insistència, no són pas de gresca, ans d’angoixa, de petició d’auxili. Pel balcó es veu un fum espès i enganxós, i una cortina de flames, procedent d’una de les cases que donen a la pujada de Tobira. Els que criden s’estan a les finestres, desesperats, perquè no acaben de veure com se’n sortiran i, sens dubte, ja han vist com saltaven dues persones al buit, fugint del foc. Allà dalt cada segon se’ls fa etern. I sí, la Maria Àngels trucava als bombers, que ja han estat avisats i, de fet, arriben així que sortim al carrer. I, de seguida, les ambulàncies. Què fem? Què es pot fer? Potser millor no fer nosa, res pitjor que els badocs al mig. Els bombers enfoquen amb llums la façana, en un moment sembla que el foc remet i que ja no hi surt tant de fum. Un bomber, finalment, treu el cap per la finestra per on, només uns minuts abans, en sortia l’infern. D’altres veïns que han gosat acostar-s’hi més pugen i donen les primeres males notícies. Al mig de la nit mor gent d’una manera terrible al costat de casa, i el món és trist, el país es fa petit i la vida tan, tan vulnerable.
Com cada any, s’han fet públiques les estadístiques sobre la mala salut de ferro del català a Andorra. El diagnòstic del metge: el malalt està fotut però encara belluga. Podríem dir que, mira, va fent, amb els triglicèrids alts, mala circulació, artritis i una anèmia que no acaben de trobar d’on ve. Els titulars que han publicat els diaris són moderadament optimistes, tot i que, un cop llegida la lletra petita, potser no hi hagi tants motius per saltar i ballar. Els percentatges –punt amunt punt avall– confirmen el que se sent cada dia pel carrer. Hi ha una dada que és especialment significativa: el vint-i-vuit per cent de la població no creu que calgui parlar català per integrar-se. Aquesta dada seria insòlita en qualsevol altre Estat del món, i neix d’una doble dimissió. Per una banda, dels catalanoparlants que no volen que la seva llengua sigui vehicle bàsic de comunicació, i a la mínima que veuen que el seu interlocutor no la parla passen automàticament al castellà, ni que sigui per demanar un tallat. L’efecte és doble: primer, es talla la possibilitat que qui no el sap el vagi aprenent i, de retruc, fa que encara pensi que, ves, davant de parlants tan arrupits i retràctils potser no valgi la pena fer l’esforç. L’altra dimissió la fan els que es pensen que el món és l’extensió del seu mapa lingüístic, i no mostren ni la més mínima curiositat ni un bri d’interès per l’idioma que es parla al lloc on viuen i treballen. De la col·lisió entre les dues dimissions en surt un cercle viciós, un bucle pervers. I així anem servits, fins a l’estadística vinent.
Al Pui d’Andorra la Vella s’ha perdut un gatet. Des de fa uns dies que pels carrerons del barri els amos han penjat cartellets amb la informació bàsica per a la seva recuperació. Títol: Gat perdut. El full està presidit per una fotografia en blanc i negre de l’animal, que és tigrat i té el pèl blanc i negre. És molt carinyosa i refiada –és una gata, per tant–. Hi ha, és clar, un telèfon de contacte, i, sisplau, que si la veiem, que truquem de seguida. No en sabem el nom, si és que en té, però ja se sap que és inútil batejar gats o, si més no, és inútil batejar-los amb l’esperança que reconeguin el nom que hom els ha posat. O, si el reconeixen, que actuïn en conseqüència. Però és igual, s’ha perdut la gata i cal recuperar-la. Sempre m’han fet molta pena els anuncis d’animals perduts. Potser perquè tinc por de perdre algun dia la meva gossa per la muntanya, perquè té l’esperit caçador i ànsies d’aventura. És veritat que sempre torna, però el món és un lloc imprevisible on passen coses. No sabem què li ha succeït, a la gateta tigrada. Potser ha estat només una entremaliadura felina, una excursió sensual, i aviat tornarà feliç i esgarrapada a la còmoda rutina domèstica, com el fill pròdig que torna a casa i és obsequiat i perdonat. Esperem que tot acabi bé, i que un matí, en passar pels carrerons del Pui, hi hagi tot de cartellets enganxats amb cel·lo a les roques i a les parets, amb la foto de la gata sense nom estirada al seu jaç i un missatge senzill i reconfontant: Ja ha tornat a casa, gràcies.