“L’e-lector”
Els llibres electrònics –o, per ser més precisos amb la terminologia, els lectors electrònics– han estat notícia aquesta setmana, gràcies que la llibreria virtual Amazon ha ampliat la venda de la seva màquina per llegir llibres, el Kindle 2, a gairebé tot el món. Ara els he de confessar un secret. Ja fa mesos que en tinc un. No és tan estrany: com que sóc un tecnomalalt –un geek, que en diuen– no vaig poder aguantar-me’n les ganes. Feia temps que em voltava pel cap de tenir un lector electrònic, per poder concentrar en un únic aparell una petita biblioteca de referència i no haver de traginar amunt i avall llibres i articles. Els trastos de la competència els trobava més aviat lletjos, tristois. Però el Kindle era amanós, blanc i molt més bonic que els seus competidors. Així que va sortir al mercat, vaig tafanejar per fòrums i pàgines d’Internet per mirar com es podien superar els entrebancs administratius i territorials per aconseguir-ne un. En un primer moment, només venien el Kindle als Estats Units, i per poder comprar-lo i després descarregar llibres havies de tenir una adreça física als EUA i una Visa que fos cent per cent americana. Però res no és impossible quan la voluntat és ferma. És fàcil fer trampa: el lector el vaig aconseguir via Ebay i ara tinc un alter ego que viu a Alpine, Nova Jersey, que, de tant en tant, rep un xec regal de part d’un benefactor que té a l’altra banda de l’Atlàntic. Però ara, aquest orgull del pioner ha quedat diluït: des d’Andorra ja es pot encarregar un Kindle. En vuit o deu dies t’arriba a casa. Però, per aquestes coses que té la vida, Amazon no ha signat cap acord amb Andorra Telecom per poder descarregar directament llibres (sí que ho ha fet amb el seu equivalent albanès). Però no tot són desgràcies: hom sempre pot fer-ho a través d’un ordinador que faci de mitjancer. La qüestió és anar superant les dificultats que ens planteja el progrés. Costa tant, estar al dia.
