Són temps difícils per a l’ortografia, combatuda amb urc des dels més diversos fronts, que la consideren un escarràs per a la llibertat individual. I són temps més difícils encara per a la puntuació: a molts escrits les comes són mers ornaments, escampades de qualsevol manera sobre el text, com qui sembra llavor de carrota. I ja no parlem dels punts i coma, una convenció tipogràfica de llarga tradició que viu en hores baixes víctima del desconcert dels autors i de la indiferència dels lectors. I quantes vegades no hem vist cometes posades de quasevol manera (els dijous “paella”)? També passen coses estranyes amb l’ús de la cursiva. Dissabte passat, La Vanguardia publicava una fotografia amb aquest peu de foto: “Catalunya se acerca a Andorra. El president José Montilla visitó ayer a su homólogo andorrano, Jaume Bartumeu”. Aquesta cursiva em va fer mal als ulls. Quin era el seu sentit? Homólogo no és paraula estrangera ni títol de res. En aquest context és clar que l’ús de la cursiva té funció diacrítica: vol destacar la paraula marcada de la resta del text, amb una lleu ombra d’ironia. Només se m’acut una explicació, i és terrible: el redactor del peu de foto considera que els senyors Montilla i Bartumeu tenen càrrecs equiparables però d’aquella manera. Com si l’un fos més que l’altre, vaja. Això encaixa amb la condescendència paternalista que mostren alguns sectors de la societat catalana envers els afers andorrans. Potser algú podria recordar que, de moment, el cap de govern d’Andorra té més poder sobre el seu país que no pas el president de la Generalitat, que no té la clau de la caixa, està sotmès al caprici de tribunals llunyans i se sent vigilat per l’Acorazada Brunete.
Que bonic que és anar un diumenge a la tarda a veure com s’acaba el món assegut a una butaca. I encara més si l’empresa et convida a una dosi mitjana (és a dir: enorme) de crispetes salades, que contribuiran a pujar la tensió arterial del públic i a acompanyar la banda sonora de la pel·lícula des de la platea. I tot gràcies que els antics científics maies es van cansar de fer el seu calendari i el van aturar –diuen– el 2012, perquè ja em diran quin sentit tenia anar-lo allargant. Si tan espavilats eren, ja podrien haver sospitat que, després de l’arribada dels espanyols, ja no hi hauria més astrònoms maies per anar arrencant fulls de calendari i celebrant caps d’any. El cert és que cada vegada que Hollywood vol fer-nos veure que algun dia tancarem la paradeta ho fa superant les pel·lícules precedents. Cada vegada les catàstrofes són més globals, les onades més altes, els reptes més impossibles. Abans, les històries sobre la fi del món eren només per a iniciats. Per exemple, l’Apocalipsi de Sant Joan, que provoca certa basarda quan el llegeixes però que és críptic, amb allò dels quatre genets i la bèstia de Babilònia. I després tenim Nostradamus, que formulava les profecies en forma de quartetes, de manera que tothom pot interpretar-les com li vingui de gust i, un cop passat algun fet significatiu, buscar-li un fragment que s’hi acabi ajustant. Ara no estem per subtileses. Ens agrada més la cosa directa. Un canvi climàtic bestial, el nucli de la Terra que s’ha convertit en un microones gegantí, un meteorit fora de control. Després, quan encenen els llums i sortim amb l’ai al cor al carrer, veiem que no, que de moment encara no ens alliberarem de la hipoteca.
Cap de setmana lluny de casa. A fora fa un vent terrible. La connexió a Internet és dèbil, i es talla sovint. Intento connectar amb alguna emissora catalana per escoltar el partit del Barça. Per un moment s’agafa una connexió suficient. Poso RAC1, on els locutors d’esport es dediquen a omplir el temps amb la xerrameca habitual, plena d’informacions supèrflues i llocs comuns. De sobte, sento que parlen d’Andorra. Calla, potser és la nevada. Però el to és seriós i parlen de tres morts i ferits, de ferralla, d’hospitals. Són les males notícies, les que sempre arriben quan menys t’ho esperes, la tragèdia no avisa. Què ha passat? Un accident d’autocar? Parla una corresponsal, línia directa amb el ministeri d’Interior. S’ha esfondrat un pont en construcció, escolto. Ai, el del túnel, penso, pobra gent. Hi ha un desaparegut, un ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron, onze ferits a Meritxell. A quina hora ha passat? No ho diuen: només que fa molt de fred i les operacions de rescat es preveuen difícils. Però el partit és a punt de començar i tallen la connexió. A partir d’ara ja puc ampliar la notícia a la premsa, a la web, la ràdio, als noticiaris, per veure de seguida que hi haurà més morts i més patiment. I també que comencen les crítiques, les especulacions, les investigacions. Sembla que el món continua girant com si res no hagués passat, però al lloc de l’accident, a les cases de les víctimes, als passadissos de l’hospital, als despatxos, a l’ambaixada portuguesa i en general a tot el país, s’hi ha instal·lat una realitat nova, tenyida pel fatalisme de la tragèdia, atemperada per la compassió i la solidaritat, però també enterbolida per la crua revelació de la nostra extrema fragilitat.
Ja ha arribat a les llibreries la nova novel·la del senyor Dan Brown. No cal dir que l’admiro: tenim la mateixa edat i viu d’escriure llibres. Ja me l’he llegida, però no els revelaré el final perquè m’he cansat abans d’arribar-hi. En aquesta ocasió posa el dit a l’ull als maçons, i deixa tranquils els de l’Opus Dei i els catòlics en general, que aquesta vegada no tindran motiu especial de queixa. Com que tota la novel·la discorre a Washington, és probable que no hi hagi els disbarats geopolítics d’El Codi da Vinci: aquella mítica Andorra amb ferrocarril, colònia penitenciària de pa sucat amb oli, a meitat de camí entre Montpeller i Oviedo. Bé. Diuen els llibreters que El símbol perdut no tindrà tanta requesta com l’anterior. És possible que sigui conseqüència del gran èxit de la saga Millenium d’Stieg Larsson, que encara ocupa les posicions de dalt de les llistes dels més venuts. Precisament ara projecten a Andorra la segona de les pel·lícules basades en les aventures de Blomkvist i Salander, la de la noia que somiava el llumí i etcètera, un títol que no té res a veure amb l’original suec, que és més senzill i potent: La noia que jugava amb foc. I potser haurem d’esperar que estrenin la tercera perquè tinguem una mica de llum sobre l’enigma Figuerola. Aquest és un personatge que apareix al tercer volum. Rosa Figuerola, es diu, i malgrat que no sembli escandinava, Larsson ens diu que és sueca sueca, alta, rossa i culturista, però hom podria suposar que amb aquest nom com a mínim seria originària de Castellfollit del Riubregós, menuda i morena. Però un misteri plana sobre ella: a la versió original sueca es diu Mònica (i a les traduccions anglesa, castellana i etcètera). Però la versió francesa –i la catalana, que no ha estat traduïda del suec, ans del francès– la Mònica, sense cap justificació, es converteix en Rosa. Misteris insondables del fascinant món de l’edició.
