La fi del món
Que bonic que és anar un diumenge a la tarda a veure com s’acaba el món assegut a una butaca. I encara més si l’empresa et convida a una dosi mitjana (és a dir: enorme) de crispetes salades, que contribuiran a pujar la tensió arterial del públic i a acompanyar la banda sonora de la pel·lícula des de la platea. I tot gràcies que els antics científics maies es van cansar de fer el seu calendari i el van aturar –diuen– el 2012, perquè ja em diran quin sentit tenia anar-lo allargant. Si tan espavilats eren, ja podrien haver sospitat que, després de l’arribada dels espanyols, ja no hi hauria més astrònoms maies per anar arrencant fulls de calendari i celebrant caps d’any. El cert és que cada vegada que Hollywood vol fer-nos veure que algun dia tancarem la paradeta ho fa superant les pel·lícules precedents. Cada vegada les catàstrofes són més globals, les onades més altes, els reptes més impossibles. Abans, les històries sobre la fi del món eren només per a iniciats. Per exemple, l’Apocalipsi de Sant Joan, que provoca certa basarda quan el llegeixes però que és críptic, amb allò dels quatre genets i la bèstia de Babilònia. I després tenim Nostradamus, que formulava les profecies en forma de quartetes, de manera que tothom pot interpretar-les com li vingui de gust i, un cop passat algun fet significatiu, buscar-li un fragment que s’hi acabi ajustant. Ara no estem per subtileses. Ens agrada més la cosa directa. Un canvi climàtic bestial, el nucli de la Terra que s’ha convertit en un microones gegantí, un meteorit fora de control. Després, quan encenen els llums i sortim amb l’ai al cor al carrer, veiem que no, que de moment encara no ens alliberarem de la hipoteca.
