La cursiva
Són temps difícils per a l’ortografia, combatuda amb urc des dels més diversos fronts, que la consideren un escarràs per a la llibertat individual. I són temps més difícils encara per a la puntuació: a molts escrits les comes són mers ornaments, escampades de qualsevol manera sobre el text, com qui sembra llavor de carrota. I ja no parlem dels punts i coma, una convenció tipogràfica de llarga tradició que viu en hores baixes víctima del desconcert dels autors i de la indiferència dels lectors. I quantes vegades no hem vist cometes posades de quasevol manera (els dijous “paella”)? També passen coses estranyes amb l’ús de la cursiva. Dissabte passat, La Vanguardia publicava una fotografia amb aquest peu de foto: “Catalunya se acerca a Andorra. El president José Montilla visitó ayer a su homólogo andorrano, Jaume Bartumeu”. Aquesta cursiva em va fer mal als ulls. Quin era el seu sentit? Homólogo no és paraula estrangera ni títol de res. En aquest context és clar que l’ús de la cursiva té funció diacrítica: vol destacar la paraula marcada de la resta del text, amb una lleu ombra d’ironia. Només se m’acut una explicació, i és terrible: el redactor del peu de foto considera que els senyors Montilla i Bartumeu tenen càrrecs equiparables però d’aquella manera. Com si l’un fos més que l’altre, vaja. Això encaixa amb la condescendència paternalista que mostren alguns sectors de la societat catalana envers els afers andorrans. Potser algú podria recordar que, de moment, el cap de govern d’Andorra té més poder sobre el seu país que no pas el president de la Generalitat, que no té la clau de la caixa, està sotmès al caprici de tribunals llunyans i se sent vigilat per l’Acorazada Brunete.
