La relació que Andorra té amb els jocs d’atzar és certament cosa peculiar, i és una qüestió que té arrels fondes i que ha gravitat en el centre d’alguns dels moments més transcendentals de la trajectòria del país, sobretot al segle XIX. Però, aliena a consideracions morals o històriques, i perfectament instal·lada en la confortabilitat dels llimbs de l’al·legalitat, la ciutadania contemporània tira pel dret i, si té dos duros a la butxaca, es juga un ral a la loteria, per mirar de sortir de pobre. Probablement una part significativa de l’èxit de l’administració sortenca de La Bruixa d’Or sigui la fe cega que molts dels nostres veïns tenen en el segell vermell que el senyor Gabriel estampa amb tota cura al dors dels seus dècims, i que actua com un bàlsam contra el neguit previ a la rifa, com si fos una garantia extra, una mena d’escapulari protector. No cal dir que, si ens deixessin triar entre un dècim amb bruixa i un dècim sense, escolliríem sense dubtar el de la fetillera, no fos cas que l’acabéssim d’esguerrar. Ni l’aplicació, ni que sigui en dosis mínimes, del sentit comú ni un repàs a la base de la teoria de les probabilitats aconsegueixen aigualir aquesta confiança indestructible, que té més de superstició que no pas de certesa fonamentada en l’experiència i en els resultats. No sé qui va dir que la loteria és una mena d’impost extraordinari que s’aplica a la gent que no sap –o no vol saber– matemàtiques. Però, ves per on, tot té la seva part positiva, ben mirat. De mica en mica, bitllet a bitllet, sorteig a sorteig, entre tots haurem aconseguit col·locar un turista pallarès a l’espai, cosa fenomenal que no passa pas cada dia.
Una de les fotografies més sorprenents que il·lustren el llibre Nova aproximació a la història d’Andorra és aquella on apareixen dos toreros en actitud devota davant de la Mare de Déu de Meritxell, a la capella que hi havia a la plaça de toros d’Escaldes. La foto no té data, però és dels feliços seixanta, quan la descoberta d’Andorra pels turistes francesos comportava que, a més dels al·licients comercials, busquessin la seva ració de tipisme ibèric. Encara avui, una cosa semblant passa amb els autocars que pugen cap a Os: tan aviat travessen la ratlla de la frontera ja se senten autoritzats a menjar paella i beure sangria. No sembla pas que abans del boom turístic hi hagués hagut a Andorra ni rastre de tradició taurina, però si la turistada volia sang, banderilles i lluentons no era cosa de portar-los la contrària. Avui ens sembla que no pugui ser, però malgrat això el record fòssil d’una d’aquelles places de toros encara és ben visible, davant mateix del búnquer de Govern. Ara, a tot Catalunya només queda una plaça en actiu, i malgrat això els intents dels animalistes per aconseguir que es prohibeixin les curses ha topat amb el mur d’oposició dels taurins, una minoria sorollosa i molt ben organitzada, que branden el dogma de la tradició per perpetrar una pràctica que hauria d’avergonyir-los. En un gest insòlit d’ingerència, 133 electes francesos, entre alcaldes, diputats i eurodiputats, s’han adreçat als parlamentaris catalans demanant-los que si us plau no prohibeixin els toros. Té nassos, la cosa. Com si no tinguessin prou feina a casa seva. Si tant els agraden, ja saben què fer. A construir places a Bordeus, a Lió i a París, al costat de la torre aquella.
Dijous vam poder agafar la màquina del temps per traslladar-nos als dies remots del renaixement i del barroc. Després de setmanes o mesos de sequera, en un sol dia gairebé van coincidir dos actes centrats en aquest període, tan apassionant com poc conegut. Bé, són coses que passen i, en el fons, la superposició dels actes va afavorir que poguessin compartir públic. Així, a la biblioteca nacional, tres historiadors de l’art de la Universitat de Girona van fer una extraordinària exposició dels resultats de les investigacions sobre els retaules andorrans, per al catàleg que ha encarregat el Govern. Després, a La Llacuna, es va presentar el llibre –magníficament produït per l’Editorial Andorra– que ha escrit Rosa Maria Casas sobre la incerta figura del pintor Jeroni de Heredia, un andalús amb interrogant que hauria estat al país els anys centrals del segle XVII. Va ser un vespre ple de predel·les, guardapols, cornucòpies, columnes salomòniques, craters flamejants, gravadors i dauradors. Una mica més i sortim al carrer emperrucats, ballant gavotes i aspirant pols de rapè. Instal·lats en la nostra còmoda modernitat, i convençuts que el romànic és el pinyol artístic (i potser l’espiritual) del país, no deixa de ser curiós que encara ens meravellem quan ens expliquen que, llegint un obscur contracte, s’ha pogut identificar l’autor d’un retaule, o quan ens ensenyen models i paral·lels, detalls insospitats d’un patrimoni singularíssim que tenim davant dels nassos i que sovint no hem sabut apreciar. Però mentre poguem conservar intacta la nostra capacitat de sorpresa, mentre empreses privades i poders públics pensin que val la pena invertir en coneixement, encara anirem bé.
En un amagatall obert en un dels murs de l’església parroquial d’Àger ha aparegut una arqueta de fusta amb les restes de qui podria haver estat Arnau Mir de Tost. Arnau Mir havia estat el que ara es coneix com un revolucionari feudal, un home d’acció que, des dels humils dominis paterns de la veïna vall de Tost va aconseguir aplegar un patrimoni descomunal, gràcies a la seva gran habilitat militar i a la pressió exercida contra la població musulmana que ocupava el Prepirineu, al segle XI. Tan sols una setmana abans, els ossos venerables de Pere el Gran havien estat pertorbats per la introducció d’una càmera endoscòpica dins del sepulcre reial, al monestir de Santes Creus. El monarca catalanoaragonès hi era, intacte, esperant no pas el dia del judici final, sinó el moment proper en què els científics el treuran de la banyera romana de pòrfir on reposa des de fa vuit segles. El destí de les despulles de les persones excel·lents és una mica trist. Sovint els enterren en sepultures monumentals, en un intent d’allargar-ne la fama més enllà de la vida. Un cop morts i, per tant, inofensius, han estat objecte de profanacions per part dels enemics, robatoris i saquejos, trasllats cerimoniosos, càstigs i premis pòstums, autòpsies inútils. Els morts d’alcúrnia provoquen una estranya fascinació sobre la posteritat, com si veient un fèmur esgrogueït hi poguéssim trobar un eco de la grandesa passada, potser el record del poder que van arribar a exercir en vida. Però els ossos són generalment muts, i en el millor dels casos només diuen als paleopatòlegs que el rei tenia mal d’esquena i les dents fetes un desastre. De vegades penso que està bé viure en un país sense panteons ni reis en carn mòmia.
