Els ossos
En un amagatall obert en un dels murs de l’església parroquial d’Àger ha aparegut una arqueta de fusta amb les restes de qui podria haver estat Arnau Mir de Tost. Arnau Mir havia estat el que ara es coneix com un revolucionari feudal, un home d’acció que, des dels humils dominis paterns de la veïna vall de Tost va aconseguir aplegar un patrimoni descomunal, gràcies a la seva gran habilitat militar i a la pressió exercida contra la població musulmana que ocupava el Prepirineu, al segle XI. Tan sols una setmana abans, els ossos venerables de Pere el Gran havien estat pertorbats per la introducció d’una càmera endoscòpica dins del sepulcre reial, al monestir de Santes Creus. El monarca catalanoaragonès hi era, intacte, esperant no pas el dia del judici final, sinó el moment proper en què els científics el treuran de la banyera romana de pòrfir on reposa des de fa vuit segles. El destí de les despulles de les persones excel·lents és una mica trist. Sovint els enterren en sepultures monumentals, en un intent d’allargar-ne la fama més enllà de la vida. Un cop morts i, per tant, inofensius, han estat objecte de profanacions per part dels enemics, robatoris i saquejos, trasllats cerimoniosos, càstigs i premis pòstums, autòpsies inútils. Els morts d’alcúrnia provoquen una estranya fascinació sobre la posteritat, com si veient un fèmur esgrogueït hi poguéssim trobar un eco de la grandesa passada, potser el record del poder que van arribar a exercir en vida. Però els ossos són generalment muts, i en el millor dels casos només diuen als paleopatòlegs que el rei tenia mal d’esquena i les dents fetes un desastre. De vegades penso que està bé viure en un país sense panteons ni reis en carn mòmia.
