Tarda de toros
Una de les fotografies més sorprenents que il·lustren el llibre Nova aproximació a la història d’Andorra és aquella on apareixen dos toreros en actitud devota davant de la Mare de Déu de Meritxell, a la capella que hi havia a la plaça de toros d’Escaldes. La foto no té data, però és dels feliços seixanta, quan la descoberta d’Andorra pels turistes francesos comportava que, a més dels al·licients comercials, busquessin la seva ració de tipisme ibèric. Encara avui, una cosa semblant passa amb els autocars que pugen cap a Os: tan aviat travessen la ratlla de la frontera ja se senten autoritzats a menjar paella i beure sangria. No sembla pas que abans del boom turístic hi hagués hagut a Andorra ni rastre de tradició taurina, però si la turistada volia sang, banderilles i lluentons no era cosa de portar-los la contrària. Avui ens sembla que no pugui ser, però malgrat això el record fòssil d’una d’aquelles places de toros encara és ben visible, davant mateix del búnquer de Govern. Ara, a tot Catalunya només queda una plaça en actiu, i malgrat això els intents dels animalistes per aconseguir que es prohibeixin les curses ha topat amb el mur d’oposició dels taurins, una minoria sorollosa i molt ben organitzada, que branden el dogma de la tradició per perpetrar una pràctica que hauria d’avergonyir-los. En un gest insòlit d’ingerència, 133 electes francesos, entre alcaldes, diputats i eurodiputats, s’han adreçat als parlamentaris catalans demanant-los que si us plau no prohibeixin els toros. Té nassos, la cosa. Com si no tinguessin prou feina a casa seva. Si tant els agraden, ja saben què fer. A construir places a Bordeus, a Lió i a París, al costat de la torre aquella.
