Sempre toca
La relació que Andorra té amb els jocs d’atzar és certament cosa peculiar, i és una qüestió que té arrels fondes i que ha gravitat en el centre d’alguns dels moments més transcendentals de la trajectòria del país, sobretot al segle XIX. Però, aliena a consideracions morals o històriques, i perfectament instal·lada en la confortabilitat dels llimbs de l’al·legalitat, la ciutadania contemporània tira pel dret i, si té dos duros a la butxaca, es juga un ral a la loteria, per mirar de sortir de pobre. Probablement una part significativa de l’èxit de l’administració sortenca de La Bruixa d’Or sigui la fe cega que molts dels nostres veïns tenen en el segell vermell que el senyor Gabriel estampa amb tota cura al dors dels seus dècims, i que actua com un bàlsam contra el neguit previ a la rifa, com si fos una garantia extra, una mena d’escapulari protector. No cal dir que, si ens deixessin triar entre un dècim amb bruixa i un dècim sense, escolliríem sense dubtar el de la fetillera, no fos cas que l’acabéssim d’esguerrar. Ni l’aplicació, ni que sigui en dosis mínimes, del sentit comú ni un repàs a la base de la teoria de les probabilitats aconsegueixen aigualir aquesta confiança indestructible, que té més de superstició que no pas de certesa fonamentada en l’experiència i en els resultats. No sé qui va dir que la loteria és una mena d’impost extraordinari que s’aplica a la gent que no sap –o no vol saber– matemàtiques. Però, ves per on, tot té la seva part positiva, ben mirat. De mica en mica, bitllet a bitllet, sorteig a sorteig, entre tots haurem aconseguit col·locar un turista pallarès a l’espai, cosa fenomenal que no passa pas cada dia.
