Malgrat els intents desesperats de l’ala punyetera del Partit Popular, sembla que la reforma de la llei espanyola del tabac és ja indeturable. La presidència de torn de la UE pot ser un bon moment per fer un pas endavant que els acosti a la majoria de països civilitzats. Si tot va com ha d’anar, els fumadors continuaran consumint, com sempre, però en espais oberts o particulars. No és pas cap gran sacrifici. A alguns països on ja fa temps que s’apliquen mesures similars els fumadors n’estan encantats i no els parlis pas de tornar enrere: poden fer vida social dins i fora dels establiments –doble possibilitat de lligar– i quan tornen a casa la roba encara els fa olor a suavitzant. Aquí hi ha hagut una política de gran permissivitat, gràcies al vincle llarguíssim i a la relació tan especial que el país ha tingut amb la solanàcia tropical. Alguns pensen que limitar el consum de tabac pot espantar els turistes fumadors, i que no té cap sentit que un país que té en el tabac un dels seus productes estrella en reguli el consum. Però això és tant com dir que si te’n vas a visitar els cellers del Priorat t’has de beure allí mateix el que compres, o que els pagesos de l’Afganistan haurien d’estar tot el dia consumint l’opi que produeixen. Tant li fa: les resistències a canviar alguna cosa seran fortíssimes, però no hi ha marxa enrere. La recollida de signatures que impulsa la Noemí Rodríguez –amb la intenció de presentar al Consell General una proposta de llei que reguli la qualitat de l’aire que respirem– vol dir que alguna cosa es belluga: amb una mica de sort aviat podrem obrir les finestres per ventilar.
Aquesta és la setmana dels barbuts, segons canta la tradició i el santoral catòlic. I en teoria diuen que hauria de ser la setmana més freda de l’any, tot i que, com sempre passa, la meteorologia s’entesta a fer la seva i enguany, segons preveuen els homes del temps, tindrem més aviat temperatures més pròpies d’un final de febrer. La nòmina de sants amb barba llarga d’aquesta setmana impressiona: sant Pau Ermità (el 15), sant Antoni Abat, àlies el dels porquets (diumenge passat), sant Maür (ahir) i sant Vicenç (que serà divendres). Tots aquests sants eremítics i monacals són representats amb venerables pilositats facials, gestos adustos i posats seriosos. L’excepció a aquesta hirsuta companyia és sant Sebastià –que serà demà dimecres–, que sempre ens apareix a les estampes, a les escultures i a les pintures dels retaules ben afaitadet, lligat a una columna i cosit a fletxes pels soldats romans, el pobre. És aquesta una setmana curiosa, que cau en terra de ningú. Nadal ja és una mica lluny, i gairebé ja no ens recordem de la seva desmesura. L’arribada del bon temps s’intueix, però més per convicció i pel que ens diu l’experiència que no pas per indicis tangibles. A casa s’hi està molt bé i a la vora del foc faria com mandra de sortir. I, tanmateix, és una setmana que a molts pobles del Pirineu hi ha tot de calderades substancioses, escudelles calorífiques, vots de poble, aplecs gastronòmics de tota mena. Solen ser actes gratuïts, generosos i multitudinaris, excuses perfectes perquè els amics i conveïns es trobin al carrer, i celebrin tots plegats que, malgrat la confusió dels nostres temps i el virus sempre latent de l’egoisme, encara ressona arreu l’eco de la comunitat viva.
Doncs què volen que els digui: no em semblen pas tan malament els escàners de cos sencer que les autoritats estan posant en alguns aeroports del món mundial. Entre la gran rastellera de petites –o no tan petites– humiliacions que fan que el viatger aeri se senti vexat, escarnit i maltractat, com si fos un nen petit (en el millor dels casos) un animal transportat sense cap dret (massa sovint) o un perillós terrorista en potència (gairebé sempre), que hi hagi una màquina que et mig despulli davant d’un guàrdia no ens hauria d’estranyar. Gens ni mica. És la progressió lògica de les mesures de seguretat, la resposta potser un pèl histèrica a una amenaça real, que no s’acaba de saber com combatre d’una manera que sigui al mateix temps proporcionada, efectiva i universal (en el sentit de no discriminatòria contra els col·lectius suspectes).
En molt poc temps ens hem acostumat a considerar el trànsit pels aeroports com un tràngol que hem de mirar de passar de la millor manera, cristianíssimament resignats, substituint del tot l’antiga excitació aventurera que sentíem en els escassos viatges en avió per un Estat proper a l’ataràxia budista. Per acabar-ho de rematar, els famosos escàners nous semblen el mòdul de teletransportació d’Star Trek. Però, per les imatges que n’han transcendit, potser no n’hi ha per a tant. Només uns esperits malaltissos es podrien excitar en veure els tendrums infinits de la Charlize Theron (o els pectorals Nespresso de George Clooney) convertits en una massa de tons grisos i pixelats, reduïts a un seguit d’imatges planes i abacallanades, decididament mortuòries, que recorden moltíssim les formes d’aquella figura masegada que trobem impresa al sant sudari de Torí.
Amb molt sentit de l’oportunitat, dies abans de les festes de Nadal, en què tothom mira d’estirar una mica més el braç que la màniga, hem sabut com és de gran la petjada ecològica d’Andorra, gràcies al valent estudi presentat per ADN. Bé, Déu n’hi do. La petjada ecològica, recordem-ho, és l’expressió de la superfície que l’habitant d’un territori determinat necessitaria per satisfer les seves demandes de recursos i l’absorció dels seus residus. No deixa de ser una dada abstracta, però vista damunt d’un mapa resulta molt gràfica, d’una contundència notable. La petjada d’Andorra és entre gran i enorme, podríem dir. Descomunal (però no pas insòlita: no deixa de ser un trist consol saber que a tot Occident ens movem en unes magnituds similars, i que els espanyols encara ens superen). La nostra surt a un total de cinc hectàrees i escaig per habitant, que serien com cinc camps de futbol de mida normal per barba. Segons els càlculs, per mirar de fer les paus amb el planeta el territori d’Andorra hauria d’ampliar-se de seguida fins a ocupar la meitat nord de l’Alt Urgell (i de pas haurien d’expulsar els seus habitants actuals i traslladar-los Tresponts avall). Hom podrà arrufar el nas i pensar que tot plegat són falòrnies dels ecologistes, quatre il·luminats que voldrien que tornéssim enrere, a munyir vaques, a la penosa autarquia de l’antic règim, i que als números se’ls pot fer dir el que vulguis. Farts de torrons, instal·lats en la més còmoda mol·lície postfestiva no farem cas dels avisos, com en el conte de Pere i el Llop, i continuarem matant tot el que és gras. Però total, encara ens falten cinc hectàrees per arribar a l’alçada de Kuwait: nois, ells sí que en saben.