La petjada
Amb molt sentit de l’oportunitat, dies abans de les festes de Nadal, en què tothom mira d’estirar una mica més el braç que la màniga, hem sabut com és de gran la petjada ecològica d’Andorra, gràcies al valent estudi presentat per ADN. Bé, Déu n’hi do. La petjada ecològica, recordem-ho, és l’expressió de la superfície que l’habitant d’un territori determinat necessitaria per satisfer les seves demandes de recursos i l’absorció dels seus residus. No deixa de ser una dada abstracta, però vista damunt d’un mapa resulta molt gràfica, d’una contundència notable. La petjada d’Andorra és entre gran i enorme, podríem dir. Descomunal (però no pas insòlita: no deixa de ser un trist consol saber que a tot Occident ens movem en unes magnituds similars, i que els espanyols encara ens superen). La nostra surt a un total de cinc hectàrees i escaig per habitant, que serien com cinc camps de futbol de mida normal per barba. Segons els càlculs, per mirar de fer les paus amb el planeta el territori d’Andorra hauria d’ampliar-se de seguida fins a ocupar la meitat nord de l’Alt Urgell (i de pas haurien d’expulsar els seus habitants actuals i traslladar-los Tresponts avall). Hom podrà arrufar el nas i pensar que tot plegat són falòrnies dels ecologistes, quatre il·luminats que voldrien que tornéssim enrere, a munyir vaques, a la penosa autarquia de l’antic règim, i que als números se’ls pot fer dir el que vulguis. Farts de torrons, instal·lats en la més còmoda mol·lície postfestiva no farem cas dels avisos, com en el conte de Pere i el Llop, i continuarem matant tot el que és gras. Però total, encara ens falten cinc hectàrees per arribar a l’alçada de Kuwait: nois, ells sí que en saben.
