Escàners
Doncs què volen que els digui: no em semblen pas tan malament els escàners de cos sencer que les autoritats estan posant en alguns aeroports del món mundial. Entre la gran rastellera de petites –o no tan petites– humiliacions que fan que el viatger aeri se senti vexat, escarnit i maltractat, com si fos un nen petit (en el millor dels casos) un animal transportat sense cap dret (massa sovint) o un perillós terrorista en potència (gairebé sempre), que hi hagi una màquina que et mig despulli davant d’un guàrdia no ens hauria d’estranyar. Gens ni mica. És la progressió lògica de les mesures de seguretat, la resposta potser un pèl histèrica a una amenaça real, que no s’acaba de saber com combatre d’una manera que sigui al mateix temps proporcionada, efectiva i universal (en el sentit de no discriminatòria contra els col·lectius suspectes).
En molt poc temps ens hem acostumat a considerar el trànsit pels aeroports com un tràngol que hem de mirar de passar de la millor manera, cristianíssimament resignats, substituint del tot l’antiga excitació aventurera que sentíem en els escassos viatges en avió per un Estat proper a l’ataràxia budista. Per acabar-ho de rematar, els famosos escàners nous semblen el mòdul de teletransportació d’Star Trek. Però, per les imatges que n’han transcendit, potser no n’hi ha per a tant. Només uns esperits malaltissos es podrien excitar en veure els tendrums infinits de la Charlize Theron (o els pectorals Nespresso de George Clooney) convertits en una massa de tons grisos i pixelats, reduïts a un seguit d’imatges planes i abacallanades, decididament mortuòries, que recorden moltíssim les formes d’aquella figura masegada que trobem impresa al sant sudari de Torí.