Els barbuts
Aquesta és la setmana dels barbuts, segons canta la tradició i el santoral catòlic. I en teoria diuen que hauria de ser la setmana més freda de l’any, tot i que, com sempre passa, la meteorologia s’entesta a fer la seva i enguany, segons preveuen els homes del temps, tindrem més aviat temperatures més pròpies d’un final de febrer. La nòmina de sants amb barba llarga d’aquesta setmana impressiona: sant Pau Ermità (el 15), sant Antoni Abat, àlies el dels porquets (diumenge passat), sant Maür (ahir) i sant Vicenç (que serà divendres). Tots aquests sants eremítics i monacals són representats amb venerables pilositats facials, gestos adustos i posats seriosos. L’excepció a aquesta hirsuta companyia és sant Sebastià –que serà demà dimecres–, que sempre ens apareix a les estampes, a les escultures i a les pintures dels retaules ben afaitadet, lligat a una columna i cosit a fletxes pels soldats romans, el pobre. És aquesta una setmana curiosa, que cau en terra de ningú. Nadal ja és una mica lluny, i gairebé ja no ens recordem de la seva desmesura. L’arribada del bon temps s’intueix, però més per convicció i pel que ens diu l’experiència que no pas per indicis tangibles. A casa s’hi està molt bé i a la vora del foc faria com mandra de sortir. I, tanmateix, és una setmana que a molts pobles del Pirineu hi ha tot de calderades substancioses, escudelles calorífiques, vots de poble, aplecs gastronòmics de tota mena. Solen ser actes gratuïts, generosos i multitudinaris, excuses perfectes perquè els amics i conveïns es trobin al carrer, i celebrin tots plegats que, malgrat la confusió dels nostres temps i el virus sempre latent de l’egoisme, encara ressona arreu l’eco de la comunitat viva.
