Com cada any, s’han fet públiques les estadístiques sobre la mala salut de ferro del català a Andorra. El diagnòstic del metge: el malalt està fotut però encara belluga. Podríem dir que, mira, va fent, amb els triglicèrids alts, mala circulació, artritis i una anèmia que no acaben de trobar d’on ve. Els titulars que han publicat els diaris són moderadament optimistes, tot i que, un cop llegida la lletra petita, potser no hi hagi tants motius per saltar i ballar. Els percentatges –punt amunt punt avall– confirmen el que se sent cada dia pel carrer. Hi ha una dada que és especialment significativa: el vint-i-vuit per cent de la població no creu que calgui parlar català per integrar-se. Aquesta dada seria insòlita en qualsevol altre Estat del món, i neix d’una doble dimissió. Per una banda, dels catalanoparlants que no volen que la seva llengua sigui vehicle bàsic de comunicació, i a la mínima que veuen que el seu interlocutor no la parla passen automàticament al castellà, ni que sigui per demanar un tallat. L’efecte és doble: primer, es talla la possibilitat que qui no el sap el vagi aprenent i, de retruc, fa que encara pensi que, ves, davant de parlants tan arrupits i retràctils potser no valgi la pena fer l’esforç. L’altra dimissió la fan els que es pensen que el món és l’extensió del seu mapa lingüístic, i no mostren ni la més mínima curiositat ni un bri d’interès per l’idioma que es parla al lloc on viuen i treballen. De la col·lisió entre les dues dimissions en surt un cercle viciós, un bucle pervers. I així anem servits, fins a l’estadística vinent.
Al Pui d’Andorra la Vella s’ha perdut un gatet. Des de fa uns dies que pels carrerons del barri els amos han penjat cartellets amb la informació bàsica per a la seva recuperació. Títol: Gat perdut. El full està presidit per una fotografia en blanc i negre de l’animal, que és tigrat i té el pèl blanc i negre. És molt carinyosa i refiada –és una gata, per tant–. Hi ha, és clar, un telèfon de contacte, i, sisplau, que si la veiem, que truquem de seguida. No en sabem el nom, si és que en té, però ja se sap que és inútil batejar gats o, si més no, és inútil batejar-los amb l’esperança que reconeguin el nom que hom els ha posat. O, si el reconeixen, que actuïn en conseqüència. Però és igual, s’ha perdut la gata i cal recuperar-la. Sempre m’han fet molta pena els anuncis d’animals perduts. Potser perquè tinc por de perdre algun dia la meva gossa per la muntanya, perquè té l’esperit caçador i ànsies d’aventura. És veritat que sempre torna, però el món és un lloc imprevisible on passen coses. No sabem què li ha succeït, a la gateta tigrada. Potser ha estat només una entremaliadura felina, una excursió sensual, i aviat tornarà feliç i esgarrapada a la còmoda rutina domèstica, com el fill pròdig que torna a casa i és obsequiat i perdonat. Esperem que tot acabi bé, i que un matí, en passar pels carrerons del Pui, hi hagi tot de cartellets enganxats amb cel·lo a les roques i a les parets, amb la foto de la gata sense nom estirada al seu jaç i un missatge senzill i reconfontant: Ja ha tornat a casa, gràcies.
Sarkozy ha anunciat molt solemnement que amb vista al bon temps farà una visita a Andorra, l’equivalent de les visites pastorals dels bisbes. Fa només quatre dies que, amb un gest enfadat, treia el papus de l’abdicació i, com que s’ha fet prou bondat, ens obsequiarà amb una estada ràpida, un vist i no vist que no pas per breu serà menys intens. Sens dubte serà rebut amb tota la pompa necessària. Si en alguna cosa s’excel·leix en aquest petit país, és en l’hospitalitat formal i en les atencions protocol·làries, en l’art de quedar bé. Han estat molts segles d’enviar a París, a la Seu i a Madrid formatges serrats i pernils de primera per amorosir reticències i afavorir voluntats. Sobretot que ningú no pogués dir que havia estat mal rebut. Però un servidor té, davant de la notícia d’aquesta egrègia presència, sentiments contradictoris, un petit rosec egoista, mesquinot. M’explicaré. Estic començant a treballar en una novel·la que tenia una trama secundària centrada en la visita del senyor president i la seva melòdica i modèlica esposa. Així que van començar a córrer els primers rumors que asseguraven que monsieur Sarkozy vindria aviat vaig pregar perquè no passessin d’aquest estadi primerenc, i que les altíssimes responsabilitats que té en el govern del món en condicionessin l’agenda de manera que ajornés sine die la visita. Ara, la formidable maquinària presidencial se m’ha avançat, i ara que hi ha la paraula donada, serà difícil fer-se enrere. Ja no tindré la llibertat necessària per inventar-me detalls sense remordiments, sinó que m’hauré de cenyir a l’experiència. Però mireu: menys feina. La realitat sempre superarà la fricció. Perdó, la ficció, volia dir.
Dijous passat, a Ordino, l’Escena Nacional, amb direcció d’Ester Nadal, va presentar un preciós espectacle en el lliurament del premi Ramon Llull. Amb tot de gent del país, amb imaginació, amb una tècnica i un gust exquisits. Amb una funció com aquella pots anar arreu del món amb la cara ben alta, sense efectismes, amb la força bàsica de la paraula, de la dansa i de la música.
I l’endemà, a Barcelona, a l’auditori de la Pedrera, la Teresa Colom va estrenar els seus 32 vidres, una dramatització monologada del seu món poètic. Com que no hi vaig veure cap periodista del país, en faig una mica de crònica. Els que l’han llegida ja saben que la seva poesia no és ni complaent ni convencional, sinó que ens posa al límit de les nostres tristes convencions quotidianes. No seré pas jo qui defensi l’aposta –arriscada, amb un punt de temeritat– de la Teresa, perquè es defensa sola. Ara mateix no sabria dir el nom de cap altre poeta que pugui transmetre, amb la mateixa eficàcia i amb la mateixa sensibilitat, les seves composicions. La Teresa ha fet un salt endavant i ha arribat a un punt de no retorn. Abans ja ens captivava la seva manera de recitar, aquell diàleg estremidor entre la fragilitat i la duresa, la seducció i el desengany, la realitat i el somni. I ara, sense l’escut protector del faristol, movent-se per l’escenari, amb una gestualitat precisa, manipulant objectes comuns, ampliant registres i tessitures, la Teresa se’ns ha fet actriu sense deixar, ni per un moment, de ser poetessa. Feliç el país que pot portar on sigui els seus creadors, que són capaços de forjar i transmetre bellesa, l’antídot perfecte a la grisor dels temps que corren.
