Visita pastoral
Sarkozy ha anunciat molt solemnement que amb vista al bon temps farà una visita a Andorra, l’equivalent de les visites pastorals dels bisbes. Fa només quatre dies que, amb un gest enfadat, treia el papus de l’abdicació i, com que s’ha fet prou bondat, ens obsequiarà amb una estada ràpida, un vist i no vist que no pas per breu serà menys intens. Sens dubte serà rebut amb tota la pompa necessària. Si en alguna cosa s’excel·leix en aquest petit país, és en l’hospitalitat formal i en les atencions protocol·làries, en l’art de quedar bé. Han estat molts segles d’enviar a París, a la Seu i a Madrid formatges serrats i pernils de primera per amorosir reticències i afavorir voluntats. Sobretot que ningú no pogués dir que havia estat mal rebut. Però un servidor té, davant de la notícia d’aquesta egrègia presència, sentiments contradictoris, un petit rosec egoista, mesquinot. M’explicaré. Estic començant a treballar en una novel·la que tenia una trama secundària centrada en la visita del senyor president i la seva melòdica i modèlica esposa. Així que van començar a córrer els primers rumors que asseguraven que monsieur Sarkozy vindria aviat vaig pregar perquè no passessin d’aquest estadi primerenc, i que les altíssimes responsabilitats que té en el govern del món en condicionessin l’agenda de manera que ajornés sine die la visita. Ara, la formidable maquinària presidencial se m’ha avançat, i ara que hi ha la paraula donada, serà difícil fer-se enrere. Ja no tindré la llibertat necessària per inventar-me detalls sense remordiments, sinó que m’hauré de cenyir a l’experiència. Però mireu: menys feina. La realitat sempre superarà la fricció. Perdó, la ficció, volia dir.
