Gat perdut
Al Pui d’Andorra la Vella s’ha perdut un gatet. Des de fa uns dies que pels carrerons del barri els amos han penjat cartellets amb la informació bàsica per a la seva recuperació. Títol: Gat perdut. El full està presidit per una fotografia en blanc i negre de l’animal, que és tigrat i té el pèl blanc i negre. És molt carinyosa i refiada –és una gata, per tant–. Hi ha, és clar, un telèfon de contacte, i, sisplau, que si la veiem, que truquem de seguida. No en sabem el nom, si és que en té, però ja se sap que és inútil batejar gats o, si més no, és inútil batejar-los amb l’esperança que reconeguin el nom que hom els ha posat. O, si el reconeixen, que actuïn en conseqüència. Però és igual, s’ha perdut la gata i cal recuperar-la. Sempre m’han fet molta pena els anuncis d’animals perduts. Potser perquè tinc por de perdre algun dia la meva gossa per la muntanya, perquè té l’esperit caçador i ànsies d’aventura. És veritat que sempre torna, però el món és un lloc imprevisible on passen coses. No sabem què li ha succeït, a la gateta tigrada. Potser ha estat només una entremaliadura felina, una excursió sensual, i aviat tornarà feliç i esgarrapada a la còmoda rutina domèstica, com el fill pròdig que torna a casa i és obsequiat i perdonat. Esperem que tot acabi bé, i que un matí, en passar pels carrerons del Pui, hi hagi tot de cartellets enganxats amb cel·lo a les roques i a les parets, amb la foto de la gata sense nom estirada al seu jaç i un missatge senzill i reconfontant: Ja ha tornat a casa, gràcies.
