Les dimissions
Com cada any, s’han fet públiques les estadístiques sobre la mala salut de ferro del català a Andorra. El diagnòstic del metge: el malalt està fotut però encara belluga. Podríem dir que, mira, va fent, amb els triglicèrids alts, mala circulació, artritis i una anèmia que no acaben de trobar d’on ve. Els titulars que han publicat els diaris són moderadament optimistes, tot i que, un cop llegida la lletra petita, potser no hi hagi tants motius per saltar i ballar. Els percentatges –punt amunt punt avall– confirmen el que se sent cada dia pel carrer. Hi ha una dada que és especialment significativa: el vint-i-vuit per cent de la població no creu que calgui parlar català per integrar-se. Aquesta dada seria insòlita en qualsevol altre Estat del món, i neix d’una doble dimissió. Per una banda, dels catalanoparlants que no volen que la seva llengua sigui vehicle bàsic de comunicació, i a la mínima que veuen que el seu interlocutor no la parla passen automàticament al castellà, ni que sigui per demanar un tallat. L’efecte és doble: primer, es talla la possibilitat que qui no el sap el vagi aprenent i, de retruc, fa que encara pensi que, ves, davant de parlants tan arrupits i retràctils potser no valgi la pena fer l’esforç. L’altra dimissió la fan els que es pensen que el món és l’extensió del seu mapa lingüístic, i no mostren ni la més mínima curiositat ni un bri d’interès per l’idioma que es parla al lloc on viuen i treballen. De la col·lisió entre les dues dimissions en surt un cercle viciós, un bucle pervers. I així anem servits, fins a l’estadística vinent.
