Des de fa poc, tothom s’atreveix amb els països petits, com passa als patis del col·legi. Primer, els habilidosos hackers de la gendarmeria francesa. Els pobres conductors del país veí que van comprar aparells detectors de radars, pensant-se que mira que bé, quin xollo, s’han vist ben fotuts. Una cosa és l’espavilat que fa guardar como amb les fotografies antigues de la web de l’Arxiu Nacional i se les penja al Facebook i una altra de ben diferent que els mateixos que en principi han de vetllar per l’acompliment estricte de la llei facin operacions de dubtosa legalitat per enxampar malfactors (?) de tercera divisió. Però és el signe dels temps, i prou que ho diuen els mateixos gendarmes, que asseguren que no han fet sinó posar-se les tecnopiles i adaptar-se a les noves necessitats del servei. En canvi, el protestaire duaner francès que l’altre dia va amenaçar de prendre Andorra com a ostatge no ha fet sinó repetir una vella tradició dels veïns de dalt: amenaçar amb el bloqueig o amb la invasió, segons els convingui. Ho van fer amb la pesta de Marsella del 1720, quan van establir un rigidíssim cordó sanitari. I més tard, el 1793 quan el Menut de Prullans va robar les vaques dels revolucionaris que pasturaven a la Solana, i el general Doppet va ocupar un parell o tres de dies Canillo i Encamp amb el seu exèrcit. I encara als anys cinquanta del segle passat, pel conflicte que va esclatar amb les ràdios. Molta pertinença a la francofonia i molt Copríncep i tot el que vulgueu, però això és molt lleig i no es fa als veïns –ni en pensaments.
Divendres a la tarda, a La Llacuna no hi cabia ni una agulla (encara que, potser, en algun univers paral·lel la sala estava ben buida). El doctor Juan Ignacio Cirac, en el proemi primaveral de la Universitat d’Estiu, ens va voler instruir durant un parell d’hores sobre la cosa aquesta tan misteriosa que és la física quàntica. El títol de la conferència era preciós: Informació quàntica per al segle XXI. Tot això ens pot sonar a pura ciència-ficció, però sembla que és una cosa ben real i que ja comença a tenir aplicacions pràctiques, malgrat que els ordinadors quàntics siguin de la mida d’un apartament a peu de pistes i només remenin –de moment– vuit o deu escassos àtoms, als quals fan factoritzar amb esforç quantitats petites. Un servidor, que és víctima del BUP de lletres, sent des de fa temps una estranya fascinació per la ciència, i en especial per la matemàtica, una assignatura que se’m va entravessar als quinze anys. He intentat llegir llibres sobre divulgació matemàtica, sense entendre-hi gran cosa però sentint un vertigen estrany en intentar mastegar conceptes que sempre se m’havien resistit. No és que hi entengui més ara que abans, però sí que sospito que els plans d’estudi i els mètodes pedagògics d’aquells temps remots tenen alguna cosa a veure en el bloqueig. D’aquí la importància que tenen els divulgadors com el doctor Cirac. Això sí; el conferenciant no ens va voler entristir parlant del pobre gat de Schrödinger, que està mort i viu a la vegada, ni sobre les peripècies quàntiques que afecten els milions de mitjons desaparellats, un dels grans enigmes que encara preocupen la humanitat. En quina dimensió desconeguda s’acumulen?
Algun dia potser valdria la pena fer la crònica desapassionada del que va passar durant els primers anys del segle XX, quan es va desballestar bona part del patrimoni artístic del bisbat d’Urgell, amb la conformitat expressa de bisbes i canonges i la indiferència de la major part de la població. Eren altres temps, és clar, i hi havia d’altres necessitats, però els bisbats veïns –Solsona i Vic– es van comportar d’una altra manera. Per a molts, aquells sants malgirbats pintats a les parets no valien res, i les talles de fusta no eren altra cosa que rampoines velles. Entre antiquaris, milicians i col·leccionistes, l’espoli va ser enorme, i avui només ens en podem fer una mica la idea contemplant les restes del naufragi. Al MNAC de Barcelona hi ha, ara mateix, dues exposicions extraordinàries, per celebrar el 75è aniversari. La primera és La princesa sàvia, i presenta aplegats per primer cop els frescos de la capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu, descoberts als anys vint, arrencats pel senyor Cividini i escampats entre Vic, Suïssa i Barcelona. L’exposició destaca la simbologia de la representació de Santa Caterina, símbol de l’ortodòxia catòlica en els temps convulsos en què els senyors càtars qüestionaven els dominis de l’església d’Urgell –i que tan importants van ser per a la història d’Andorra. L’altra exposició és Convidats d’honor, i és esplèndida: un passeig per la història de l’art català a través de 75 peces sensacionals que han vingut de tot arreu. Picasso, Bernat Martorell, Casas… I un fresc romànic tardà (o gòtic matiner) procedent de Sant Esteve d’Andorra la Vella, sí. D’una col·lecció particular (no pas la dels Bosch). De franc. Fins a l’11 d’abril. No es mereixen.
The West Wing és una sèrie extraordinària. Després de veure’n les set temporades, hom té la sensació d’haver fet dos màsters: un en ciències polítiques i un altre en ficció contemporània. A l’episodi número deu de la segona temporada hi ha un convidat especial. És Yo-Yo Ma, que interpreta davant del president Bartlet i una sèrie de convidats el preludi de la Primera suite per a violoncel de Bach. La música remou Josh Lyman, ajudant del cap de gabinet, que al final de la primera temporada ha estat ferit en un atemptat contra la filla del president. Els arpegis de Bach li recorden la sirena de les ambulàncies: és una manifestació de la síndrome de l’estrès posttraumàtic. L’escena alterna de manera magistral la música de Ma amb la conversa amb el psiquiatre i un episodi en què Lyman es fa mal amb un vidre, alterat per l’evocació de l’atemptat. Ai, la por als atemptats. Ves per on, un concert de Yo-Yo Ma ha coincidit amb la visita del president de la República de Portugal i el nombrós seguici, precedida per la instal·lació d’un gran dispositu de seguretat. L’estada de l’altíssim mandatari ha estat acompanyada de les preceptives mesures: les invisibles i, sobretot, les visibles: entre d’altres accions, la policia ha segellat els registres del clavegueram. La veritat, se’m fa difícil imaginar quina pot ser l’amenaça que pugui sorgir del subsòl andorrà contra el mandatari portuguès, com no n’aparegui un tamarro gegantí. Probablement sigui només una manera de marcar el territori, de fer-se l’interessant, d’impressionar, de fer explícit quin és el poder que es té. Posats a fer, i si finalment ha de venir el Copríncep francès de cara al bon temps, ja poden deixar les tapes precintades: tot això que ens estalviarem.
