Normandia
El tel del son, que a aquella hora és profund, es trenca de sobte. Se senten crits del carrer. A fora passa alguna cosa. Mig adormit, d’entrada penso que encara hi ha algú de gresca, algú que no acaba de trobar l’hora de tornar a casa. Però potser no: la Maria Àngels s’ha llevat sense dir-me res i sento –si és que no és un somni– que parla per telèfon. I quina hora és? Miro el despertador. Dos quarts de quatre, encara no. Els crits, que s’escolten amb més insistència, no són pas de gresca, ans d’angoixa, de petició d’auxili. Pel balcó es veu un fum espès i enganxós, i una cortina de flames, procedent d’una de les cases que donen a la pujada de Tobira. Els que criden s’estan a les finestres, desesperats, perquè no acaben de veure com se’n sortiran i, sens dubte, ja han vist com saltaven dues persones al buit, fugint del foc. Allà dalt cada segon se’ls fa etern. I sí, la Maria Àngels trucava als bombers, que ja han estat avisats i, de fet, arriben així que sortim al carrer. I, de seguida, les ambulàncies. Què fem? Què es pot fer? Potser millor no fer nosa, res pitjor que els badocs al mig. Els bombers enfoquen amb llums la façana, en un moment sembla que el foc remet i que ja no hi surt tant de fum. Un bomber, finalment, treu el cap per la finestra per on, només uns minuts abans, en sortia l’infern. D’altres veïns que han gosat acostar-s’hi més pugen i donen les primeres males notícies. Al mig de la nit mor gent d’una manera terrible al costat de casa, i el món és trist, el país es fa petit i la vida tan, tan vulnerable.
