Els convidats
Algun dia potser valdria la pena fer la crònica desapassionada del que va passar durant els primers anys del segle XX, quan es va desballestar bona part del patrimoni artístic del bisbat d’Urgell, amb la conformitat expressa de bisbes i canonges i la indiferència de la major part de la població. Eren altres temps, és clar, i hi havia d’altres necessitats, però els bisbats veïns –Solsona i Vic– es van comportar d’una altra manera. Per a molts, aquells sants malgirbats pintats a les parets no valien res, i les talles de fusta no eren altra cosa que rampoines velles. Entre antiquaris, milicians i col·leccionistes, l’espoli va ser enorme, i avui només ens en podem fer una mica la idea contemplant les restes del naufragi. Al MNAC de Barcelona hi ha, ara mateix, dues exposicions extraordinàries, per celebrar el 75è aniversari. La primera és La princesa sàvia, i presenta aplegats per primer cop els frescos de la capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu, descoberts als anys vint, arrencats pel senyor Cividini i escampats entre Vic, Suïssa i Barcelona. L’exposició destaca la simbologia de la representació de Santa Caterina, símbol de l’ortodòxia catòlica en els temps convulsos en què els senyors càtars qüestionaven els dominis de l’església d’Urgell –i que tan importants van ser per a la història d’Andorra. L’altra exposició és Convidats d’honor, i és esplèndida: un passeig per la història de l’art català a través de 75 peces sensacionals que han vingut de tot arreu. Picasso, Bernat Martorell, Casas… I un fresc romànic tardà (o gòtic matiner) procedent de Sant Esteve d’Andorra la Vella, sí. D’una col·lecció particular (no pas la dels Bosch). De franc. Fins a l’11 d’abril. No es mereixen.
