La litúrgia catòlica atorga a les cendres un poderós sentit expiatori. Les cendres de la palma beneïda el diumenge de Rams són emprades per a la cerimònia penitencial del dimecres de Cendra, en què el mossèn dibuixa al front del fidel una creueta feta d’oli i cendra. Segons els diccionaris litúrgics, la imposició de cendres simbolitza la fragilitat i la mortalitat, i la necessitat de redempció. De la pols a la pols, de les cendres a les cendres, diu el vell cerimonial funerari anglicà (i així ho recull un gran disc de Mr. Bowie!). Ara, les cendres d’un volcà islandès (cosí germà del Snaefellsjökull per on Snorri Sturluson i el professor Lindebrok van poder baixar fins al centre de la Terra) han fet anar de corcoll centenars de milers de viatgers aeris, presoners d’un núvol fantasmal, invisible i corrosiu, que ha deixat tots els avions d’Europa a l’hangar. Com que aquí no hi ha aeroport ni res que se li assembli (llevat d’un parell d’heliports misteriosos) tot això que ens hem estalviat: queixes, incompareixences a la feina, pèrdues milionàries, reclamacions, incerteses, allotjaments forçats i nervis, molts nervis. Sembla estrany que un espetec magmàtic –que, segons els experts és més aviat minso, escanyolit, de tercera divisió– provoqui tant de trasbals. És clar que sempre hi ha un pitjor. Què passaria si ara esclatés un nou Tamboa? Sí, el volcà d’Indonèsia que va entrar en erupció l’abril del 1815 i que va provocar uns cent mil morts i una fenomenal baixada de temperatures: el 1816 va ser conegut com l’any sense estiu, amb gelades i nevades el mes de juny, degudament ressenyades per Goethe. No, si aquí encara allargarem la temporada d’esquí.
Ens agraden les relíquies, els objectes que han estat tocats per la gràcia del geni o per l’alè de la història. Tenim el sant Grial que van amagar els càtars fugitius als boscos de Sant Joan de l’Erm, la Vera Creu que va rescatar Santa Elena, el velló d’or de Jasó i els argonautes, l’Arca de l’Aliança dels jueus (i que està amagada a Etiòpia, diuen), l’olifant que va bufar Rotllà a la desfeta de Roncesvalles, el collaret de la reina que tan de corcoll va fer anar d’Artagnan i els tres mosqueters, l’espasa Tisó i l’espasa Durendal, i l’espasa Excalibur, el llibre perdut d’Aristòtil que va cremar amb la biblioteca del monjo Jorge de Burgos, el ceptre d’Ottokar i les joies de la Castafiore. Hi ha el violí de Jacob Stainer que havia estat de Johann Sebastian Bach i que ningú no sap on és, el pot de formol amb el cor de Macià que tenia la vídua Tarradellas, la pedra d’Scone que és a l’abadia de Westminster, el primer baix Hofner –perfecte per a esquerrans– que havia estat de Paul McCartney (i la Fender Stratocaster que va cremar Jimi Hendrix al festival de Monterey), l’espasa làser dels cavallers jedis i el llapis que fa oblidar coses que apareix a Men in black, el trineu anomenat Rosebud que surt a Citizen Kane, l’aleph (des d’on es veu tot) que batega al soterrani d’una casa del carrer Garay de Buenos Aires. Tantes coses, totes perdudes, oblidades o inaccessibles. Sort que nosaltres hem tingut l’oportunitat de fer-nos una foto al costat de les molt glorioses i tangibles sis copes, sis, del Barça triomfant, que han fet escala a Andorra en el seu pelegrinatge pel món mundial: això ja no ens ho traurà ningú.
“Lo pardal, quan s’ajocava / feia remor, feia remor / per veure si el sentiria / la seva amor.” Així comença una de les cançons més boniques de la nostra tradició musical, de la qual El Pont d’Arcalís en fa una versió estremidora. Però, segons ens avisava fa poc un seriós diari espanyol, aviat podria ser que la lletra fos incomprensible i hagués de ser entesa gràcies a notes a peu de pàgina. Estimats amics, estimades amigues: les poblacions de pardals reculen a tot Europa i, si no s’inverteix la tendència, ben aviat podrien extingir-se, fins i tot, i passaran de ser el vertebrat més estès a un moixonet dissecat a les poselles dels museus d’història natural. Diuen que els carrers de les ciutats són cada vegada més nets (?), que no troben tant de menjar i, que a més, la competència dels coloms és temible. Hom diria que, d’entre totes les bèsties de la creació, secció aus, els pardals eren els més omnipresents, gairebé fins arribar a la categoria de plaga amb plomes. Des que vaig llegir la notícia que m’he començat a espantar. Ara m’hi fixo i no veig pardals enlloc, però no sé si és una qüestió del temps que fa o bé ja és un indici del fi. Passarà amb els modestíssims pardals com ha passat amb els grills, o amb les cuques de llum, o amb les granotes? I com és que, si els pesticides són coresponsables de la desaparició de bona part de la dieta dels ocells insectívors, sembla que cada any hi ha més mosques i més mosquits (o, si més no, cada cop són més pesats i molestos). Esperem que la ciència doni ben aviat resposta a aquest i d’altres interrogants.
Dissabte es va posar a la venda l’iPad als Estats Units. Aquí, si tot va bé, arribarà cap a final de mes, i serà qüestió de trencar la guardiola. Els afortunats analistes que n’han pogut remenar un durant les darreres setmanes diuen que és un aparell fora de sèrie, que farà repensar la nostra relació amb la informàtica. I això que quan Mr. Jobs el va presentar, farà un parell de mesos, va ser durament criticat –sense haver-lo tingut encara ningú a les mans. És el que passa amb els innovadors, sempre incompresos i envejats. S’ha parlat molt de les seves característiques, i també de les mancances que diuen que té. Però hi ha un aspecte de l’invent que em sembla extraordinàriament rellevant, i que encara no ha estat assenyalat amb la intensitat que mereixeria. La verticalitat. L’iPad –i els aparells que li seguiran l’estela– recupera (i potencia) la verticalitat. Per fi podrem navegar per la web d’un diari seguint la mateixa estructura que tenen els de paper. Un dels grans enigmes de la història de la tecnologia del segle XX és per quins set sous les pantalles dels monitors dels primitius ordinadors les van disse-nyar apaïsades en lloc de posar-les verticals, quan –des del temps dels romans, pel cap baix– la caixa de text sempre ha estat més alta que no pas ampla. Si va ser per influència dels televisors, ja em perdonaran, perquè aquelles vetustes màquines només mostraven text, i encara amb prou feines. Aquest pecat original ha començat a ser redimit. Llegirem els textos en vertical i, quan vulguem jugar o veure una pel·lícula, girarem l’aparell noranta graus i tothom content. Qui diu que la humanitat no avança cap a una nova edat d’or?
