Verticalitat
Dissabte es va posar a la venda l’iPad als Estats Units. Aquí, si tot va bé, arribarà cap a final de mes, i serà qüestió de trencar la guardiola. Els afortunats analistes que n’han pogut remenar un durant les darreres setmanes diuen que és un aparell fora de sèrie, que farà repensar la nostra relació amb la informàtica. I això que quan Mr. Jobs el va presentar, farà un parell de mesos, va ser durament criticat –sense haver-lo tingut encara ningú a les mans. És el que passa amb els innovadors, sempre incompresos i envejats. S’ha parlat molt de les seves característiques, i també de les mancances que diuen que té. Però hi ha un aspecte de l’invent que em sembla extraordinàriament rellevant, i que encara no ha estat assenyalat amb la intensitat que mereixeria. La verticalitat. L’iPad –i els aparells que li seguiran l’estela– recupera (i potencia) la verticalitat. Per fi podrem navegar per la web d’un diari seguint la mateixa estructura que tenen els de paper. Un dels grans enigmes de la història de la tecnologia del segle XX és per quins set sous les pantalles dels monitors dels primitius ordinadors les van disse-nyar apaïsades en lloc de posar-les verticals, quan –des del temps dels romans, pel cap baix– la caixa de text sempre ha estat més alta que no pas ampla. Si va ser per influència dels televisors, ja em perdonaran, perquè aquelles vetustes màquines només mostraven text, i encara amb prou feines. Aquest pecat original ha començat a ser redimit. Llegirem els textos en vertical i, quan vulguem jugar o veure una pel·lícula, girarem l’aparell noranta graus i tothom content. Qui diu que la humanitat no avança cap a una nova edat d’or?
