De les cendres a les cendres
La litúrgia catòlica atorga a les cendres un poderós sentit expiatori. Les cendres de la palma beneïda el diumenge de Rams són emprades per a la cerimònia penitencial del dimecres de Cendra, en què el mossèn dibuixa al front del fidel una creueta feta d’oli i cendra. Segons els diccionaris litúrgics, la imposició de cendres simbolitza la fragilitat i la mortalitat, i la necessitat de redempció. De la pols a la pols, de les cendres a les cendres, diu el vell cerimonial funerari anglicà (i així ho recull un gran disc de Mr. Bowie!). Ara, les cendres d’un volcà islandès (cosí germà del Snaefellsjökull per on Snorri Sturluson i el professor Lindebrok van poder baixar fins al centre de la Terra) han fet anar de corcoll centenars de milers de viatgers aeris, presoners d’un núvol fantasmal, invisible i corrosiu, que ha deixat tots els avions d’Europa a l’hangar. Com que aquí no hi ha aeroport ni res que se li assembli (llevat d’un parell d’heliports misteriosos) tot això que ens hem estalviat: queixes, incompareixences a la feina, pèrdues milionàries, reclamacions, incerteses, allotjaments forçats i nervis, molts nervis. Sembla estrany que un espetec magmàtic –que, segons els experts és més aviat minso, escanyolit, de tercera divisió– provoqui tant de trasbals. És clar que sempre hi ha un pitjor. Què passaria si ara esclatés un nou Tamboa? Sí, el volcà d’Indonèsia que va entrar en erupció l’abril del 1815 i que va provocar uns cent mil morts i una fenomenal baixada de temperatures: el 1816 va ser conegut com l’any sense estiu, amb gelades i nevades el mes de juny, degudament ressenyades per Goethe. No, si aquí encara allargarem la temporada d’esquí.
