Diuen que els científics a sou del senyor Craig Venter –a qui vam poder veure fugaçment a Ordino farà un parell d’anys quan va pujar a recollir el seu premi Carlemany– han aconseguit crear una forma de vida mig artificial, amb una cèl·lula que té el seu material genètic generat per ordinador. Després de llegir tot d’articles de premsa on pretesament se’ns ha explicat amb dibuixets quins han estat els processos utilitzats, he de reconèixer que (imagino que com gairebé tothom) m’he quedat més o menys igual. Impressionat, això sí, perquè les conseqüències futures de l’experiment són insospitades. De moment ens hem deixat enlluernar i esperarem asseguts per veure com continua evolucionant la cosa, quins seran nous capítols d’aquesta història apassionant. El món sencer, que va una mica mancat d’il·lusions i nous referents, ha rebut la notícia com un ventet d’esperança en el futur. Però, com sempre passa amb els grans avenços científics, ja n’hi ha que volen espatllar la festa. Alguns comparen el senyor Venter amb el doctor Frankenstein o amb Judah Loew, aquell rabí de Praga que va donar vida a un tros d’argila amb forma humana i li va dir Golem. El president Obama i el Papa de Roma i tots els dirigents que van al darrere ja comencen a posar aigua al vi. Que això té implicacions ètiques, que si tot plegat s’ha d’estudiar bé i que si naps i que si cols. Secretament, però, uns i altres fan els seus números i segur que n’hi ha que comencen a somiar en la creació i producció en sèrie (barata) de soldats i generals, auxiliars administratius i gerents, seminaristes, escolanets, mestres d’escola i catedràtics, bombers, inspectors d’hisenda i altres formes de vida superior.
L’altre dia escoltava el noticiari d’una emissora del país (ara no em feu dir quina, perquè no la recordo). El locutor iniciava la rastellera de notícies amb una de sorprenent: segons un diari em penso que anglès (el Financial Times, potser?) el senyor cap de Govern, Jaume Bartumeu, era el quart polític menys conegut del món mundial. La notícia, que feia pensar en allò de qui no té feina, el gat pentina, continuava: el tercer polític menys conegut era Pascal Couchepin, el president de la Confederació Helvètica (ah, però, de debò que els suïssos tenen president?) i els menys coneguts de tots eren dos dirigents de remots països africans que, tan gran era la seva insignificància, que ni tan sols vaig tenir temps d’emmagatzemar els noms a la memòria immediata. És sorprenent la fal·lera que té l’ésser humà per classificar-ho tot, per endreçar fins i tot allò que és inendreçable, per fer tops ten i quaranta principals. Hem de saber en tot moment quines han estat les cent millors pel·lícules de tots els temps (amb el Citizen Kane al capdavant des de sempre), o els cent millors àlbums de la història del rock, o els cent millors solos de guitarra (el primer, és clar, el d’Starway to Heaven). Ara ens volen vendre els cent indrets que hem de visitar abans de morir-nos, els cent vins que hem de tastar tant sí com no abans d’anar cap a l’altre barri. I encara hi ha desvagats (és a dir, un servidor) que, en un moment de feblesa, va començar a elaborar una llista amb els cent millors noms que apareixen com a emissors de correu brossa. El millor de tots: Yobsolete Chantilly. El segon, Margarito Berg. El tercer, Helicopter U. Winfred.
Aquests sí que han estat uns manllevats com Déu mana i no pas els de l’abril. La vella de Romadriu deu estar ben contenta amb aquesta pròrroga sobtada –en temps de descompte, de fet– de l’hivern, que ens ha tornat a ensenyar les urpes amb una contumàcia insòlita. Una cosa és que torni la fresca un dia o dos i una altra de ben diferent que s’instal·li en plena forma durant una setmana. Haver de pujar al Port amb cadenes el dia 5 de maig té el seu morbo, no m’ho negaran. Les samarretes de tirantets han quedat fora de joc, si més no durant una setmana, i les seves usuàries, desconcertades, han tornat a treure els polars de les caixes on ja havien desat la roba de temporada. Aquests dies, les converses d’ascensor han rebut una insospitada injecció de vitalitat, han recuperat el to muscular i la qualitat dialèctica que fa molt de temps que van deixar de tenir (si és que mai l’havien tingut). Allà on fa només uns dies hi havia silencis incòmodes i resignats, avui floreixen converses animades sobre el temps i el seu comportament erràtic. Sembla que no ens traurem l’hivern del damunt, on s’ha vist, diu un perfecte desconegut. Potser és aquell coi de cendra, s’imagina algú. A veure si l’óssa tornarà al cau, afegeix l’altre. Aquesta estranya solidaritat s’escampa per forns i peixateries, en tertúlies de cafè i en conciliàbuls improvisats al carrer. Hem d’estar agraïts a les forces ocultes que regeixen el clima per haver-nos permès agafar una mica d’aire fresc, perquè ara, senyores i senyors, arribarà la calor de patac, la xafogor, i llavors sí que tot seran plors.
Digueu-me malastruc, però això, amics meus, ja es veia venir d’una hora lluny. Així que l’enfrontament de San Siro va acabar amb el 3 a 1 a favor dels nois de Mourinho la maquinària de l’optimisme congènit i una mica inconscient (què dic inconscient, temerari!) es va posar en marxa a l’acte. Els dipòsits de tòpics, frases suades i imatges recurrents van ser saquejats en qüestió de minuts, fins que no en van deixar ni un de mostra. Oh, serà una nit màgica, deien, la nit de la remuntada, un partit històric, el partit del segle, una batalla esportiva de ressonàncies èpiques, curulla d’esperit almogàver. El barcelonisme en pes es va conjurar per jugar un partit dels de traca i mocador. I tant d’entusiasme induït –“ens hi deixarem la pell”, sí, amb el seu pronom neutre i tot– és sempre sospitós. Vuit dies escalfant el personal des dels diaris i des de la trona de les ràdios fan que arribis al dia de la data amb un estat d’excitació, més calent que un misto. Les tertúlies i les arengues, els enviats especials, els grups, grupets i grupúsculs del Facebook ho anaven escalfant. Tothom estava tan esverat i tan convençut de la victòria que després la maniobra de destrempament ha estat especialment dolorosa i traumàtica. Però hem d’aprendre a viure la frustració amb enteresa. Aquesta és una de les grans lliçons que podem extreure de la derrota. Ens resta també la confirmació, un cop més de la validesa d’un dels sil·logismes directors del pensament contemporani: “el futbol és així”, i el tristíssim consol de pensar que és millor haver perdut a Barcelona que no pas a Madrid, perquè la pirotècnia reaccionària hauria estat, llavors sí, del tot insuportable.
