Nit màgica
Digueu-me malastruc, però això, amics meus, ja es veia venir d’una hora lluny. Així que l’enfrontament de San Siro va acabar amb el 3 a 1 a favor dels nois de Mourinho la maquinària de l’optimisme congènit i una mica inconscient (què dic inconscient, temerari!) es va posar en marxa a l’acte. Els dipòsits de tòpics, frases suades i imatges recurrents van ser saquejats en qüestió de minuts, fins que no en van deixar ni un de mostra. Oh, serà una nit màgica, deien, la nit de la remuntada, un partit històric, el partit del segle, una batalla esportiva de ressonàncies èpiques, curulla d’esperit almogàver. El barcelonisme en pes es va conjurar per jugar un partit dels de traca i mocador. I tant d’entusiasme induït –“ens hi deixarem la pell”, sí, amb el seu pronom neutre i tot– és sempre sospitós. Vuit dies escalfant el personal des dels diaris i des de la trona de les ràdios fan que arribis al dia de la data amb un estat d’excitació, més calent que un misto. Les tertúlies i les arengues, els enviats especials, els grups, grupets i grupúsculs del Facebook ho anaven escalfant. Tothom estava tan esverat i tan convençut de la victòria que després la maniobra de destrempament ha estat especialment dolorosa i traumàtica. Però hem d’aprendre a viure la frustració amb enteresa. Aquesta és una de les grans lliçons que podem extreure de la derrota. Ens resta també la confirmació, un cop més de la validesa d’un dels sil·logismes directors del pensament contemporani: “el futbol és així”, i el tristíssim consol de pensar que és millor haver perdut a Barcelona que no pas a Madrid, perquè la pirotècnia reaccionària hauria estat, llavors sí, del tot insuportable.
