Feia temps que no ens apareixia cap pretendent, i això que cada ics anys en surt un o altre. Hi ha Borís I, és clar, però la seva figura es difumina a cada dia que passa, i aviat serà l’espectre d’una ombra. Fa uns anys vaig conèixer una parella crepuscular que deien que eren els comtes de Foix, i reclamaven, molt tímidament, la seva part del pastís.
I aquí al costat, a Toloriu, va sorgir als anys setanta del segle passat el bolet grotesc de la corona asteca dels Grau-Moctezuma. Però el progrés de la humanitat és indeturable.
Així, aquest diari portava la nova dimecres passat. El nostre nou príncep és diu Arthur Pagan i s’intitula príncep sobirà d’Andorra. Això, en temps de crisi, és una mostra evident de confiança en el futur, que li hem d’agrair. Qui voldria ser príncep d’aquest petit país si no hi veiés un horitzó segur de glamur i de prosperitat? Sa Majestat Arthur somriu a les fotografies.
No té ni un pèl al cap, cosa que, en principi, no és pas dolenta, ans li dóna un aire patrici. L’origen de la seva història dinàstica és confusa: una nebulosa expedició naval dirigida l’any 1910 des d’Andorra cap a Puerto Rico, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit. A més, té fins i tot una família reial, que sempre llueix.
Una de les seves filles, perdó, infantes, fa de policia a Chicago, que és una feina plebea però digníssima. No cal donar-hi més voltes.
Només li podem fer un retret: que no s’hi hagi matat una miqueta més a l’hora de muntar l’argumentari.
Estem ben fotuts. Des de fa unes setmanes ens mirem amb una punta de suspicàcia el cel, i esperem que les tardes plenes de bromes que s’arrapen a les muntanyes i xàfecs impertinents donin pas als capvespres plàcids, a l’atmosfera estantissa i tranquil·la dels anticiclons. Fins i tot els esperits que són radicalment atlàntics o nòrdics com el meu voldrien experimentar, ni que sigui només durant un parell de setmanes, la dolça letargia dels lluerts i sargantanes que paren el sol damunt d’una pedra calenta per escalfar-se la sang. Però els científics no es posen pas d’acord sobre quines són les previsions a mitjà i llarg termini. Les dues grans agències que s’encarreguen de realitzar els models més precisos, que són el Centre europeu de predicció a mitjà termini i l’americana Administració de l’atmosfera i els oceans van a la brega. I no discrepen en qüestions de matís, no. Els americans asseguren que l’estiu que tot just va començar ahir serà més aviat frescot i plujós, i que faríem santament a tenir sempre a punt una rebequeta per si de cas es gira una mica d’aire. L’agència europea, després d’haver fet els seus càlculs, diu que no, que patirem grans calorades i que, un cop fet el balanç, haurà estat un estiu calent, un parell de graus per damunt de la mitjana, cosa que, si es confirma, vol dir que ens haurem cuit al bany maria. Ens trobem davant d’un pols entre dos mètodes científics, dues maneres d’aproximar-se al caos atmosfèric. Probablement ni els uns ni els altres l’encertaran al cent per cent, i al final la veritat estarà in media res. I, per arribar a una conclusió sobre qui l’ha clavat més, diran com fan els vells jugadors de botifarra: quan s’acabi, comptarem.
No sé si vostès han seguit l’intens debat que l’edició digital d’aquest diari proposava la setmana passada a l’entorn de la presència a la muntanya de motos, motoretes, quads i d’altra maquinària moguda per combustions internes. A més dels que reivindicaven la necessària contenció i convivència a l’hora de circular pel nostre fràgil patrimoni natural, algunes intervencions orgulloses proclamaven el dret intocable dels de les amotos per circular per allà on els rotés, emparats per un parell de fórmules màgiques: la molt suada “la muntanya és de tots” (que, traduït, potser vol dir “és meva”) i sobretot la molt sorprenent de “jo pago els meus impostos” (com si els que volen anar tranquils i sense sorolls no ho fessin). És evident que aquesta mena de comentaris, generalment emparats per la còmoda anonimitat internàutica i no pas per una signatura real tenen el valor (escàs) que tenen. Però amb el traç gruixut, amb el broc gros, es pot detectar certa línia de pensament, que també s’aplica en molts altres aspectes fonamentals de la vida del país, i a molts nivells diferents. És un pensament basat en l’egoisme, en la contemplació complaent del melic propi i en la negació dels melics dels altres. Potser aquesta actitud no tenia conseqüències en les èpoques en què les solidaritats familiars i col·lectives podien suplir amb eficiència el compromís individual, sempre fràgil i contingent. El sistema mirava pel bé comú. Però avui els mecanismes tradicionals de control han desaparegut, i el paper dels poders públics com a reguladors de la convivència encara genera recels i suspicàcies. I mentre això no s’acabi d’entendre, malament rai.
L’aeroport, perdó, aeròdrom, de la Seu ha estat reinaugurat aquest divendres, tot aprofitant la gran concentració de patums economicopolítiques que corrien, encimerades, per la ciutat episcopal. La darrera polèmica, més aviat escarransida si la comparem amb les trifulgues tradicionals sobre la conversió o no de l’aeroport en la infraestructura de referència per a Andorra, ha recaigut en el nom de la cosa. Algunes informacions deien que l’aeròdrom renovat es batejaria com a Pirineus-Andorra, potser per analogia a aquell sorprenent Lleida-Pirineus amb què són saludats els viatgers que arriben a l’estació de l’AVE de Lleida. De seguida ens van dir que no, que amb un Pirineus-la Seu d’Urgell ja faríem prou. No hi fa re que el límit del terme municipal de la Seu quedi relativament lluny de les instal·lacions. Qüestió d’imatge. Ha quedat, doncs, definitivament enterrat el topònim de la muntanya on hi ha el camp d’aviació, que és Ensiura, aquell fantasmagòric cerro de Enchibla que apareixia a la cartografia militar espanyola. Tant hi fa que molts aeroports a tot el món mantinguin el nom del lloc que els ha acollit, com a mostra de reconeixement i de precisió, associat amb el de la ciutat de referència: París-Orly, Milano-Linate. Hauria estat bé, però ja se sap que no es pot tenir tot. Així, anys a venir, els folkoristes tindran problemes a identificar les velles cobles que es cantaven a l’Alt Urgell a començament dels anys vuitanta del segle XX: “Muntanyes del Canigó / fresques són i regalades / no com les de Mont- ferrer / que ja estan urbanitzades. / El rossinyolet és mort / no pas d’una galipàndria / l’ha aixafat un avió / que a Ensiura aterrava.”
