Ensiura
L’aeroport, perdó, aeròdrom, de la Seu ha estat reinaugurat aquest divendres, tot aprofitant la gran concentració de patums economicopolítiques que corrien, encimerades, per la ciutat episcopal. La darrera polèmica, més aviat escarransida si la comparem amb les trifulgues tradicionals sobre la conversió o no de l’aeroport en la infraestructura de referència per a Andorra, ha recaigut en el nom de la cosa. Algunes informacions deien que l’aeròdrom renovat es batejaria com a Pirineus-Andorra, potser per analogia a aquell sorprenent Lleida-Pirineus amb què són saludats els viatgers que arriben a l’estació de l’AVE de Lleida. De seguida ens van dir que no, que amb un Pirineus-la Seu d’Urgell ja faríem prou. No hi fa re que el límit del terme municipal de la Seu quedi relativament lluny de les instal·lacions. Qüestió d’imatge. Ha quedat, doncs, definitivament enterrat el topònim de la muntanya on hi ha el camp d’aviació, que és Ensiura, aquell fantasmagòric cerro de Enchibla que apareixia a la cartografia militar espanyola. Tant hi fa que molts aeroports a tot el món mantinguin el nom del lloc que els ha acollit, com a mostra de reconeixement i de precisió, associat amb el de la ciutat de referència: París-Orly, Milano-Linate. Hauria estat bé, però ja se sap que no es pot tenir tot. Així, anys a venir, els folkoristes tindran problemes a identificar les velles cobles que es cantaven a l’Alt Urgell a començament dels anys vuitanta del segle XX: “Muntanyes del Canigó / fresques són i regalades / no com les de Mont- ferrer / que ja estan urbanitzades. / El rossinyolet és mort / no pas d’una galipàndria / l’ha aixafat un avió / que a Ensiura aterrava.”
