Andante con moto
No sé si vostès han seguit l’intens debat que l’edició digital d’aquest diari proposava la setmana passada a l’entorn de la presència a la muntanya de motos, motoretes, quads i d’altra maquinària moguda per combustions internes. A més dels que reivindicaven la necessària contenció i convivència a l’hora de circular pel nostre fràgil patrimoni natural, algunes intervencions orgulloses proclamaven el dret intocable dels de les amotos per circular per allà on els rotés, emparats per un parell de fórmules màgiques: la molt suada “la muntanya és de tots” (que, traduït, potser vol dir “és meva”) i sobretot la molt sorprenent de “jo pago els meus impostos” (com si els que volen anar tranquils i sense sorolls no ho fessin). És evident que aquesta mena de comentaris, generalment emparats per la còmoda anonimitat internàutica i no pas per una signatura real tenen el valor (escàs) que tenen. Però amb el traç gruixut, amb el broc gros, es pot detectar certa línia de pensament, que també s’aplica en molts altres aspectes fonamentals de la vida del país, i a molts nivells diferents. És un pensament basat en l’egoisme, en la contemplació complaent del melic propi i en la negació dels melics dels altres. Potser aquesta actitud no tenia conseqüències en les èpoques en què les solidaritats familiars i col·lectives podien suplir amb eficiència el compromís individual, sempre fràgil i contingent. El sistema mirava pel bé comú. Però avui els mecanismes tradicionals de control han desaparegut, i el paper dels poders públics com a reguladors de la convivència encara genera recels i suspicàcies. I mentre això no s’acabi d’entendre, malament rai.
