Tota cuca viu
Estem ben fotuts. Des de fa unes setmanes ens mirem amb una punta de suspicàcia el cel, i esperem que les tardes plenes de bromes que s’arrapen a les muntanyes i xàfecs impertinents donin pas als capvespres plàcids, a l’atmosfera estantissa i tranquil·la dels anticiclons. Fins i tot els esperits que són radicalment atlàntics o nòrdics com el meu voldrien experimentar, ni que sigui només durant un parell de setmanes, la dolça letargia dels lluerts i sargantanes que paren el sol damunt d’una pedra calenta per escalfar-se la sang. Però els científics no es posen pas d’acord sobre quines són les previsions a mitjà i llarg termini. Les dues grans agències que s’encarreguen de realitzar els models més precisos, que són el Centre europeu de predicció a mitjà termini i l’americana Administració de l’atmosfera i els oceans van a la brega. I no discrepen en qüestions de matís, no. Els americans asseguren que l’estiu que tot just va començar ahir serà més aviat frescot i plujós, i que faríem santament a tenir sempre a punt una rebequeta per si de cas es gira una mica d’aire. L’agència europea, després d’haver fet els seus càlculs, diu que no, que patirem grans calorades i que, un cop fet el balanç, haurà estat un estiu calent, un parell de graus per damunt de la mitjana, cosa que, si es confirma, vol dir que ens haurem cuit al bany maria. Ens trobem davant d’un pols entre dos mètodes científics, dues maneres d’aproximar-se al caos atmosfèric. Probablement ni els uns ni els altres l’encertaran al cent per cent, i al final la veritat estarà in media res. I, per arribar a una conclusió sobre qui l’ha clavat més, diran com fan els vells jugadors de botifarra: quan s’acabi, comptarem.
