El rei Artur
Feia temps que no ens apareixia cap pretendent, i això que cada ics anys en surt un o altre. Hi ha Borís I, és clar, però la seva figura es difumina a cada dia que passa, i aviat serà l’espectre d’una ombra. Fa uns anys vaig conèixer una parella crepuscular que deien que eren els comtes de Foix, i reclamaven, molt tímidament, la seva part del pastís.
I aquí al costat, a Toloriu, va sorgir als anys setanta del segle passat el bolet grotesc de la corona asteca dels Grau-Moctezuma. Però el progrés de la humanitat és indeturable.
Així, aquest diari portava la nova dimecres passat. El nostre nou príncep és diu Arthur Pagan i s’intitula príncep sobirà d’Andorra. Això, en temps de crisi, és una mostra evident de confiança en el futur, que li hem d’agrair. Qui voldria ser príncep d’aquest petit país si no hi veiés un horitzó segur de glamur i de prosperitat? Sa Majestat Arthur somriu a les fotografies.
No té ni un pèl al cap, cosa que, en principi, no és pas dolenta, ans li dóna un aire patrici. L’origen de la seva història dinàstica és confusa: una nebulosa expedició naval dirigida l’any 1910 des d’Andorra cap a Puerto Rico, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit. A més, té fins i tot una família reial, que sempre llueix.
Una de les seves filles, perdó, infantes, fa de policia a Chicago, que és una feina plebea però digníssima. No cal donar-hi més voltes.
Només li podem fer un retret: que no s’hi hagi matat una miqueta més a l’hora de muntar l’argumentari.
