L’adhesiu
Ara pla. Tan tranquils (relativament) com estàvem. Al misteri del final gloriós de Lost se n’hi ha afegit un de nou: de quina alta directiva ha sorgit l’ordre de cacera i captura dels vehicles que corren desadhesivats i feliços per les carreteres de l’estranger? Ha estat una il·luminació individual del conseller Saura o bé baixa directament del Club Bildenberg, el consorci secret que governa el món a l’ombra? És una conspiració cosmicorecaptatòria o bé un hoax, una llegenda urbana per espantar-nos i donar-nos lliçons cíviques i morals? A hores d’ara, tot això importa poc, perquè el foc ja ha pres i crema amb força. Tothom té l’adhesiu a al seu lloc? Mireu bé el cul –la popa– del vostre vehicle i assegureu-vos que hi teniu l’AND reglamentari (no pas el de mida petita, més discret i amanós, que diuen que no val), perquè ha esclatat l’alarma social i no hi ha qui l’aturi fins que tothom acabi passant per l’embut. Els fabricants i distribuïdors d’adhesius deuen estar fregant-se les mans i renovant el julivert de Sant Pancraç. Com si els mossos i altres agents de l’autoritat no veiessin d’una hora lluny que el cotxe és andorra, amb la simpàtica matrícula, tan identificatòria, presidida per l’escut menut de les vaquetes, amb la seva numeració tan lògica, clara i transparent. Que ho demanin als vehicles amb placa de la Unió Europea, que en teoria són tan unificades i tan homologades, tindria un sentit (però el cert és que cada país de la UE té el seu modelet propi). Però que ara persegueixin amb tant d’urc la modestíssima singularitat andorrana ja són ganes de tocar el botet. Enveja, això és el que tenen.
