El copríncep Sarkozy ve a fer una visita de metge i tot el país s’esvalota, després del petit desencís en saber que vindria solet. És natural, perquè els esdeveniments extraordinaris exigeixen mogudes que estiguin a l’alçada de la seva excepcionalitat. Els que tenen vivències de visites anteriors de Coprínceps francesos aprofiten els dies previs a l’arribada de monsieur le président per exposar-los a tothom qui tingui la paciència d’escoltar-los. L’anecdotari és relativament ric i divers, i més aviat de perfil baix. Però el denominador comú, la història compartida, gira al voltant del contacte fugaç amb el poder, una llambregada al glamur de qui sabem que és el que remena les cireres. Si a l’un el Chirac li va donar la mà, si l’altre feia de sometent i va formar amb l’escopeta a l’espatlla davant Mitterrand (cosa que avui seria perfectament impossible). Algun relat d’un petit conflicte diplomàtic, també: una trobada d’aquestes característiques seria impossible sense el patiment i les angúnies dels tècnics de protocol, escolanets en les complexes litúrgies que acompanyen el poder. I després del pas del seguici i dels discursos, després dels besamanos, després dels nervis, després del dinar i del brindis, després que les suspectes papereres hagin tornat del seu arrest, la vida continua. De mica en mica l’impacte de l’augusta visita s’anirà esbandint, l’eco solemne i tan retòric de les declaracions públiques serà carn d’hemeroteca, i les anècdotes dels protagonistes entraran en un període de dolça letargia, fins que, anys a venir, quan aquest Copríncep (o un altre) es digni a considerar aquesta taqueta del mapa, tornarem a desplegar la bateria de records, que és una altra manera de poder dir que, mira, jo també hi era.
Durant el darrer Mundial de futbol hem tingut la sort de no haver de suportar una versió actualitzada del Naranjito, aquella mascota cítrica que encara pobla els malsons dels que ja comencem a tenir una mica d’edat. En contrapartida ens han encolomat les prediccions (encertades, això sí) d’un cefalòpode profeta i, per acabar-ho d’ajustar, tota una plèiade d’imitadors barats: periquitos, lloros… Ha passat ja una setmana des de la final, i el món sencer aguanta la respiració mentre espera saber què serà del pop Paul, si el deixaran tranquil a la seva peixera o bé si la senyora Merkel li oferirà alguna alta responsabilitat al Fons Monetari Internacional. N’hi ha molts que el voldrien veure en un platet de fusta, damunt d’un llit de patates i condecorat amb pebre vermell. Entre poc i massa. Però l’aprofitament de les capacitats endevinatòries del bestiar no és cosa recent, una superstició més d’aquest món desconcertat, que tan aviat es mostra d’una racionalitat extrema com abraça creences absurdes. Els grecs antics –especialment els cecs, com el molt famós Tiresies– vigilaven el vol de les aus per preveure el futur (i d’aquí la paraula auguri). I durant tota l’Antiguitat es va practicar arreu l’extispicia, és a dir, l’endevinació a través de l’observació de les entranyes dels animals: de les freixures, de l’estómac, dels budells, del fetge. Els romans es van especialitzar en aquesta darrera víscera, i consultaven sobretot la de pollastres i de corders. Els professionals de l’endevinalla fetgera (altrament dita hepatoscòpia) eren els aruspex (i d’aquí la paraula auspici). Per fortuna, els pops tenen tres cors i un cervell molt desenvolupat, però, ai, res que s’assembli a un fetge.
L’altre dia, un periòdic català dedicava ben bé un parell de pàgines a les desventures d’un jove ciutadà de Barcelona que havia estat multat per la guàrdia urbana per haver llençat una burilla a terra. El tractament de la notícia tendia a fomentar l’empatia envers l’infractor, que apareixia com a víctima de l’excés de zel de les forces de l’ordre i de normatives invasives, injustes o impossibles de complir. Hom acabava la lectura de la peça amb el desig d’anar a fer un ingrés a un compte corrent per ajudar-lo a passar el mal tràngol, pobre. Ara, que si han de clavar seixanta euros per cada punta de cigarreta que s’abandona al carrer, en quatre dies l’alcalde Hereu eixuga el dèficit municipal. Sempre m’ha semblat sorprenent el visti-plau social a la pràctica generalitzada de llençar les burilles a terra, com si fossin pètals de rosa o llàgrimes en la pluja, que deia aquell. Fulminem amb la mirada el gest de la criatura mal educada que tira dissimuladament l’embolcall del Sugus, però mai no direm res al pare que fa una darrera xuclada agònica al seu Ducados i, amb una elegant paràbola, l’envia, encara encès, al mig del carrer, revestit amb una butlla de permissivitat còmplice. En molts llocs de l’Europa neta, lliure, desvetllada i feliç, molts fumadors porten al damunt petits potets hermètics, que són tan discrets com pràctics. Aquí no, llencem les cigarretes al terra amb l’esperança secreta que d’allí potser en sorgirà una mata de tabac. I qui diu cigarretes diu xiclets: què me’n dieu dels paviments dels nostres carrers, constel·lats amb incrustacions de gomes fòssils, perfectament indestructibles? Arribarà el dia, sens dubte, en què en comptes de caminar anirem rebotant.
Dimarts a la nit, els carrers principals de la capital (i segurament a la resta del país, de manera proporcional) van omplir-se d’energètics admiradors de la selecció espanyola de futbol, organitzats en companyies d’infanteria (els que anaven a peu) i de cavalleria (els motoritzats). El sarramball que feien tots plegats era més propi d’un armistici després d’una llarga guerra mundial que no pas el proporcional a una escassa victòria per la mínima. Les botzines dels vehicles dels seguidors de la roja omplien l’aire del vespre amb la mateixa freqüència amb què les molt carregoses vuvuzeles saturen l’espectre televisiu. Dissabte, la cinquena columna hi van tornar, però diria que no pas amb tanta fúria (tot i el major mèrit). En el cas de dimarts hi entrava en joc una altra variable: el contrincant portuguès. Un cop desaparegut José Saramago, ja no queda cap defensor viu de l’iberisme, la doctrina política que propugna la reunificació dels estats peninsulars en un de sol. Els portuguesos van ser prou hàbils per separar-se de la corona espanyola el 1640 (mentre els tercios del comte-duc d’Olivares lluitaven a Catalunya) i no sembla pas que tinguin cap ganes de tornar-hi. A les valls neutres d’Andorra –un territori que en teoria hauria d’esmorteir velles rivalitats territorials– la revenja de la definitiva batalla de Villaviciosa (1665) es palpava al banderam dels balcons, en converses de cafè, en conciliàbuls al carrer. Si la contesa al camp sud-africà hagués tingut un resultat diferent els residents portuguesos haurien sortit al carrer, en una manifestació similar però de signe identitari oposat. Villarriba contra Villabajo, solters contra casats.
