L’iberisme
Dimarts a la nit, els carrers principals de la capital (i segurament a la resta del país, de manera proporcional) van omplir-se d’energètics admiradors de la selecció espanyola de futbol, organitzats en companyies d’infanteria (els que anaven a peu) i de cavalleria (els motoritzats). El sarramball que feien tots plegats era més propi d’un armistici després d’una llarga guerra mundial que no pas el proporcional a una escassa victòria per la mínima. Les botzines dels vehicles dels seguidors de la roja omplien l’aire del vespre amb la mateixa freqüència amb què les molt carregoses vuvuzeles saturen l’espectre televisiu. Dissabte, la cinquena columna hi van tornar, però diria que no pas amb tanta fúria (tot i el major mèrit). En el cas de dimarts hi entrava en joc una altra variable: el contrincant portuguès. Un cop desaparegut José Saramago, ja no queda cap defensor viu de l’iberisme, la doctrina política que propugna la reunificació dels estats peninsulars en un de sol. Els portuguesos van ser prou hàbils per separar-se de la corona espanyola el 1640 (mentre els tercios del comte-duc d’Olivares lluitaven a Catalunya) i no sembla pas que tinguin cap ganes de tornar-hi. A les valls neutres d’Andorra –un territori que en teoria hauria d’esmorteir velles rivalitats territorials– la revenja de la definitiva batalla de Villaviciosa (1665) es palpava al banderam dels balcons, en converses de cafè, en conciliàbuls al carrer. Si la contesa al camp sud-africà hagués tingut un resultat diferent els residents portuguesos haurien sortit al carrer, en una manifestació similar però de signe identitari oposat. Villarriba contra Villabajo, solters contra casats.
