La multa
L’altre dia, un periòdic català dedicava ben bé un parell de pàgines a les desventures d’un jove ciutadà de Barcelona que havia estat multat per la guàrdia urbana per haver llençat una burilla a terra. El tractament de la notícia tendia a fomentar l’empatia envers l’infractor, que apareixia com a víctima de l’excés de zel de les forces de l’ordre i de normatives invasives, injustes o impossibles de complir. Hom acabava la lectura de la peça amb el desig d’anar a fer un ingrés a un compte corrent per ajudar-lo a passar el mal tràngol, pobre. Ara, que si han de clavar seixanta euros per cada punta de cigarreta que s’abandona al carrer, en quatre dies l’alcalde Hereu eixuga el dèficit municipal. Sempre m’ha semblat sorprenent el visti-plau social a la pràctica generalitzada de llençar les burilles a terra, com si fossin pètals de rosa o llàgrimes en la pluja, que deia aquell. Fulminem amb la mirada el gest de la criatura mal educada que tira dissimuladament l’embolcall del Sugus, però mai no direm res al pare que fa una darrera xuclada agònica al seu Ducados i, amb una elegant paràbola, l’envia, encara encès, al mig del carrer, revestit amb una butlla de permissivitat còmplice. En molts llocs de l’Europa neta, lliure, desvetllada i feliç, molts fumadors porten al damunt petits potets hermètics, que són tan discrets com pràctics. Aquí no, llencem les cigarretes al terra amb l’esperança secreta que d’allí potser en sorgirà una mata de tabac. I qui diu cigarretes diu xiclets: què me’n dieu dels paviments dels nostres carrers, constel·lats amb incrustacions de gomes fòssils, perfectament indestructibles? Arribarà el dia, sens dubte, en què en comptes de caminar anirem rebotant.
