Tots som pops
Durant el darrer Mundial de futbol hem tingut la sort de no haver de suportar una versió actualitzada del Naranjito, aquella mascota cítrica que encara pobla els malsons dels que ja comencem a tenir una mica d’edat. En contrapartida ens han encolomat les prediccions (encertades, això sí) d’un cefalòpode profeta i, per acabar-ho d’ajustar, tota una plèiade d’imitadors barats: periquitos, lloros… Ha passat ja una setmana des de la final, i el món sencer aguanta la respiració mentre espera saber què serà del pop Paul, si el deixaran tranquil a la seva peixera o bé si la senyora Merkel li oferirà alguna alta responsabilitat al Fons Monetari Internacional. N’hi ha molts que el voldrien veure en un platet de fusta, damunt d’un llit de patates i condecorat amb pebre vermell. Entre poc i massa. Però l’aprofitament de les capacitats endevinatòries del bestiar no és cosa recent, una superstició més d’aquest món desconcertat, que tan aviat es mostra d’una racionalitat extrema com abraça creences absurdes. Els grecs antics –especialment els cecs, com el molt famós Tiresies– vigilaven el vol de les aus per preveure el futur (i d’aquí la paraula auguri). I durant tota l’Antiguitat es va practicar arreu l’extispicia, és a dir, l’endevinació a través de l’observació de les entranyes dels animals: de les freixures, de l’estómac, dels budells, del fetge. Els romans es van especialitzar en aquesta darrera víscera, i consultaven sobretot la de pollastres i de corders. Els professionals de l’endevinalla fetgera (altrament dita hepatoscòpia) eren els aruspex (i d’aquí la paraula auspici). Per fortuna, els pops tenen tres cors i un cervell molt desenvolupat, però, ai, res que s’assembli a un fetge.
