Visita
El copríncep Sarkozy ve a fer una visita de metge i tot el país s’esvalota, després del petit desencís en saber que vindria solet. És natural, perquè els esdeveniments extraordinaris exigeixen mogudes que estiguin a l’alçada de la seva excepcionalitat. Els que tenen vivències de visites anteriors de Coprínceps francesos aprofiten els dies previs a l’arribada de monsieur le président per exposar-los a tothom qui tingui la paciència d’escoltar-los. L’anecdotari és relativament ric i divers, i més aviat de perfil baix. Però el denominador comú, la història compartida, gira al voltant del contacte fugaç amb el poder, una llambregada al glamur de qui sabem que és el que remena les cireres. Si a l’un el Chirac li va donar la mà, si l’altre feia de sometent i va formar amb l’escopeta a l’espatlla davant Mitterrand (cosa que avui seria perfectament impossible). Algun relat d’un petit conflicte diplomàtic, també: una trobada d’aquestes característiques seria impossible sense el patiment i les angúnies dels tècnics de protocol, escolanets en les complexes litúrgies que acompanyen el poder. I després del pas del seguici i dels discursos, després dels besamanos, després dels nervis, després del dinar i del brindis, després que les suspectes papereres hagin tornat del seu arrest, la vida continua. De mica en mica l’impacte de l’augusta visita s’anirà esbandint, l’eco solemne i tan retòric de les declaracions públiques serà carn d’hemeroteca, i les anècdotes dels protagonistes entraran en un període de dolça letargia, fins que, anys a venir, quan aquest Copríncep (o un altre) es digni a considerar aquesta taqueta del mapa, tornarem a desplegar la bateria de records, que és una altra manera de poder dir que, mira, jo també hi era.
