El concurs
Un servidor sempre ha jugat a la botifarra una mica d’esma, poc concentrat, a la brava, confiant sempre més en les contingències de l’atzar que no pas en la meva escassa habilitat amb les cartes a la mà. Sóc un jugador cagadubtes: em costa decidir quina carta tirar quan em toca obrir i, en canvi, em tranquil·litzen els moviments segurs o inevitables, aquells que et vénen condicionats per la dinàmica del joc, quan ja no tens marge de maniobra i només t’has de deixar anar. En aquest sentit, el comportament a l’hora de jugar es correspon exactament amb algunes actituds vitals. He jugat amb companys que tenen el joc al cap i amb d’altres que passen la partida amb pensaments tan volàtils com jo mateix, i admiro la racionalitat dels primers i la impertorbabilitat gairebé zen dels altres davant de les adversitats. Sempre he tingut por de les esbroncades post partida, les recriminacions per haver badat, per no haver estat prou atent. Però, per sort, sempre he estat en partides fraternals, en què el màxim que ens juguem és un culet (o dos, si s’escau) de Black Bush, on els errors són comentats de passada i sense cap ànim de burxar en l’autoestima ferida. De pas, parlem de les nostres coses, ens posem al dia i ens n’anem a dormir contents.
Aquest cap de setmana he estat observador atent del concurs de botifarra de la festa major d’Andorra la Vella. Veient com jugaven els participants he sentit una certa enveja, la que sent el diletant davant del mestre, l’aprenent davant del consagrat. La concentració dels jugadors, la precisió dels gestos, els comentaris plens de contingut i doctrina. Ja ho deia aquell: són molts els cridats, i pocs els escollits.
