La fi de l’estiu
La humanitat sempre ha tingut tendència a dividir-se en dos bàndols partidistes, més o menys radicals o irreconciliables. Estrella o Sant Miquel. Truita de patates amb ceba o sense ceba. Beatles o Stones. Paella amb tavelles o sense tavelles. Carn o peix. PC o Mac. Salou o Cambrils, cava o xampany, blanc o negre (i algun excèntric pel rosat), dièsel o benzina. Però ara el gran debat és el que polaritzen els defensors de l’estiu i els de l’hivern. No cal dir que els més visibles són els agents proestiu, que sempre diuen que l’hivern és massa llarg i pesat, i que els quatre dies de bon temps que tenim han de ser aprofitats fins allà on es pugui. Se’ls veu contents, vaporosos i amb xancletes, i la calor ominosa del cor de l’estiu, que espesseix la sang i tot ho alenteix, els sembla tan estimulant. En canvi, els esperits que som més aviat atlàntics i hivernals sospirem pel fred, els abrics, el foc a terra, les llargues nits a casa, la boira i la neu. Travessem part del juny, tot el juliol i mig agost com ànimes en pena, suats, incòmodes, al ralentí, buscant sempre l’ombra i atents a les previsions d’onades de calor. Però vet aquí que pels volts de la Mare de Déu d’agost tot canvia: l’atmosfera se’ns torna inestable, fins i tot violenta. Entra aire fred que baixa del nord, a les set ja és fosc. Treus, per primer cop en moltes setmanes, una jaqueta per sortir al carrer. Després sí, és clar, ja torna la calor, i molts dies del setembre encara poden passar com a intents desesperats de mirar enrere. Però és inútil. En el fons tots compartim la mateixa certesa, tan consoladora per als uns com trista per als altres: senyores i senyors, l’estiu ja s’ha acabat.
