145
El ministre de Foment de les Espanyes, el senyor Pepiño Blanco, ha tret les tisores de retallar pressupostos i s’ha dedicat a escapçar obra pública a base de bé. Com que ni la transparència ni la coherència són marca de la casa, i un dia diu una cosa i un altre una altra, hores d’ara s’ignora si aquesta severa profilaxi de despesa afectarà les obres de la nostra estimada N-145. La ena majúscula que encapçala la seva denominació, i que indica la categoria nacional del vial, hauria de ser motiu més que suficient perquè se l’estimin més que les altres, purament regionals o locals. Si del que es tracta és de defensar la nació, què millor que tenir una cura especial de la que mena a l’única frontera terrestre de l’Estat (sense comptar ni Ceuta ni Melilla). Però ja veuen com està. Més apedaçada que el monstre del doctor Frankenstein, amb més trams pintats de groc provisional, tristoi i apagat, que no pas del blanc immaculat i reflectant que hi ha a les carreteres ben parides. L’asfalt ha patit les inclemències del temps i un trànsit vertiginós, i el trobem fatigat, sense esma per complir la seva funció. Els nous accessos a la Vall de Sant Joan i a Anserall avancen a poc a poc, com si fóssim al temps de les vies romanes (que potser sí que feien més via). Ara, que el pitjor són els deu sinistres alentidors –cinc de baixada i cinc de pujada– que hi ha sota Anserall. Són perfectament inútils, inoportuns, mal fotuts, emprenyadors i castigasuspensions. El temps que suposadament guanyarem si mai obren el túnel del revolt d’Anserall, ja l’hem perdut de la manera més estúpida intentant superar aquest obstacle sense que se’ns desmanegui el vehicle.
