Dies estranys
Aquesta és la setmana més estranya de l’any, sens dubte. Els dies que s’estenen entre el dia 1 de setembre i l’endemà de Meritxell són l’equivalent cronològic dels llimbs on van a espetegar els infants albats, segons assegurava (sembla que ara ja no) el catecisme catòlic. Són dies incerts, ni carn ni peix, encara a mig gas i aprofitant els darrers espernecs de la jornada intensiva, i tots hi pul·lulem com ànimes en pena, desconcertats i amb el pas canviat, entre les xancletes i els mitjons. Tothom té al cap el curs vinent, amb els seus reptes i les seves perspectives, però no hi ha res que es pugui posar en marxa de veritat fins d’aquí a deu dies. Són com una propina, un temps de descompte, els manllevats de la vella de Romadriu però del mes d’agost. Les migdiades que es facin a partir d’ara portaran associat un sentiment de culpa que les convertirà en inviables fins a les noves calorades de l’estiu vinent. I ja ha començat la lliga espanyola de futbol, amb els jugadors corrent d’esma pel terreny de joc, encara destrempats per les vacances i la mol·lície després d’unes quantes setmanes d’inactivitat. La imatge dels futbolistes, en baixa forma, panxuts i desentrenats és la metàfora perfecta per descriure aquests dies de transició. Els que acaben de fitxar per un equip nou se senten com la canalla que canvia d’escola. Com serà la nova senyoreta, el nou entrenador, si guanyaran un títol o baixaran a segona, si faran amiguets o bé tindran un professor que els agafi mania. Al cap i a la fi, són aquestes petites incògnites les que ens animen a tirar endavant.
