D’entre les coses molt magnífiques que hi ha a Itàlia, la més magnífica, sens dubte, és el cafè. Ja te’n pots anar on vulguis: la qualitat del cafè que et donen oscil·la entre la perfecció i la sublimitat. Acostumats com estem al maltractament sistemàtic de la cosa cafeteril entre nosaltres, on els llocs on pots anar a prendre’t un cafè del qual no te n’hagis d’avergonyir es poden comptar amb els dits d’un nas, l’exemple italià ens pot arribar a semblar un miracle. I això que les cafeteres diria que són les mateixes, el procediment sembla idèntic, el preu si fa o no fa, i la matèria primera, òbviament, podria ser compartida.
Pensem que cada vegada que aquí et donen una infusió recremada, d’una amargantor extrema, imbevible, al mateix temps, a poc més d’una hora de vol s’hi serveixen milers de tasses impecables, amb el punt just d’aroma, temperatura i densitat. Si aquí ens prenem tallats per mirar de dissimular (inútilment) una mica el desastre, allà et donen un macchiato que hi canten els àngels, que combina a la perfecció la intensitat del cafè amb la suavitat làctia. I què dir dels capuccinos, que aquí són considerats com una varietat estrambòtica del cafè amb llet. Em consta que hi ha intents de millorar, i que la tasca no és missió impossible.
Només cal ser conscient del problema que tenim per començar ja a mirar de solucionar-lo. Que els clients facin pressió, i que els baristes prenguin consciència de la seva responsabilitat. I entre tots ho farem tot, que deien aquells.
El senyor O’Leary, president de Ryan Air, és un crac a l’hora de fer creure a la gent que volar és barat. Més que barat: regalat. Jo he comprat un bitllet per anar a Dublín per un euro, que surt molt millor que no pas agafar el Bus Exprés per baixar del pont de Tobira fins a Sant Julià. Després, a l’hora de la veritat, tot són taxes, penalitzacions i suplements. Però l’avarícia, perdó, les ganes de fer negoci del prohom irlandès, no té aturador. La setmana passada es va despenjar amb la idea que, segons com, els copilots eren prescindibles, com pot donar fe tothom que hagi vist Aterriza como puedas. I fa uns mesos va llançar la proposta de viatjar de peu. Home, potser millor dret que no pas anar entaforat en unes butaques impossibles, amb els genolls clavats al clatell del del davant. Ara hi ha una empresa italiana que ha patentat el somni de Mr. Michael, i està a punt de llançar al mercat l’SkyRider, un nou model de seient que et fa anar pràcticament dret, deixant un breu relleix per reposar-hi el cul, amb perdó. Tothom s’escandalitza davant de la iniciativa. Però, si ens hi fixem bé, veurem com tot ja està inventat, i des de fa temps. Si baixem a la Seu i anem de visita a la catedral, hi podrem trobar uns il·lustres precedents en el cadirat dels canonges que hi ha a l’absis central. Els que hi ha ara són fets cap al 1920, quan els canonges es van vendre els gòtics a William Randolph Hearst, però funcionen igual que els antics. El cul del setial és movible. Quan la litúrgia demana posar-se dempeus, els canonges alçaven la tapa i podien continuar asseguts tranquil·lament i sobretot mantenint les formes reposant el detrás damunt d’una peça de fusta delicadament treballada, que té un nom molt escaient: la misericòrdia. Tot, en matèria de confort, ja està inventat.
La secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, ha tingut a bé saludar el poble andorrà amb motiu de la seva festa nacional, per dedicar-nos un parell de floretes relatives a la llarga tradició pacífica del país, a la nostra extraordinària prosperitat material i espiritual i a una entelèquia economicista que en diuen la plena ocupació. És aquest un gest que cal agrair, sense que per això haguem de posar els ulls en blanc o levitar a un parell de pams del terra. Val més això que no que t’enviïn els marines o que t’organitzin un cop d’Estat a la seva conveniència si no fas prou bondat, o que fotin la pota amb dades absurdes o informació obsoleta. Encara molta gent recorda aquell cèlebre esquetx de la web satírica de The Onion, on un fals portaveu del Govern americà reconeixia haver enviat no sé quants milions de dòlars a Andorra, país africà, en concepte d’ajuda humanitària, fins que algú els va fer notar l’error.
Tot això és molt bonic i positiu, però això no ens ha de fer oblidar les coses que, com solen dir els polítics professionals, “de veritat interessen la gent”. Fa unes setmanes, i aquí mateix, em vaig queixar amb certa amargor dels sots que els treballadors del ministeri espanyol de Foment van obrir a la carretera per fer-nos afluixar (i per què?) la velocitat. Bé: ara els han tapat. Ha estat un dels efectes collaterals de l’arribada de la Vuelta. Els responsables s’han preocupat de la integritat de la zona testicular i perineal dels ciclistes, dels “esforzados de la ruta”, com deien els periodistes castissos. Si ha d’anar servint per posar pedaços, mira, ves, que vinguin cada any.
La bona notícia és que de vegades hi ha bones notícies. La bona notícia és que, dimecres passat, la Magda Marquet, en el marc de la Universitat d’Estiu, va voler donar-nos-en una. La bona notícia és que aquest país, de tant en tant, pot vantar-se que produeix científics de mèrit, capaços d’ocupar càrrecs d’altíssima responsabilitat als llocs des d’on de veritat es mou el món. La bona notícia és que la Magda ens va oferir una mica d’optimisme. La bona notícia és que tots els esforços de tantes generacions d’andorrans que van fer marges i van suar per introduir el conreu del tabac en aquesta terra inhòspita no es veuran abocats a l’oblit. La bona notícia és que la doctora Marquet, empeltada de les Valls a San Diego, Califòrnia, ens ha portat una ventada d’esperança, que hauria de ser entesa i aprofitada pels tripulants del veler andorrà que fins ara contemplen, desolats i impotents, un mar en calma total, per on no hi corre ni un bri d’aire. La bona notícia és que hi ha una solució per al futur dels conreus de tabac del país. La bona notícia és que les mates que creixen ufanes arreu podran escapar d’una vegada al seu tristíssim destí. La bona notícia és que les nostres sofertes solanàcies podran convertir-se, per obra i gràcia de la biotecnologia, en benefactores de la humanitat. La bona notícia és que ja es poden injectar proteïnes a plantes com ara la del tabac per obtenir-ne vacunes d’enorme eficàcia. La bona notícia és que el país té el potencial necessari per poder apostar per aquesta via de progrés, per aquest camí de futur. La mala notícia és que, de moment, encara no ens atrevim a creure en les bones notícies.
