Quan l’hivern comença a ensenyar les urpes és temps de les fires. És estrany: ara que no hi ha cap necessitat de preparar l’arribada del mal temps, encara conservem l’impuls atàvic de muntar un gran festival a la tardor, com si no haguéssim de retrobar-nos més fins que torni a fer bon temps. Abans s’hi venien matxos i mules, i ara pots entrar a l’envelat a peu i sortir amb un cotxe nou. Però les fires serveixen sobretot per veure gent, parlar amb coneguts i saludar. Són grans reunions socials que s’organitzen amb l’excusa del comerç i l’intercanvi, com si necessitéssim una justificació externa per relacionar-nos. I encara rai, perquè abans les fires funcionaven com a potentíssimes agències matrimonials. Quants de nosaltres devem l’existència als pactes i a les negociacions fetes a les fires de muntanya? Un servidor, sense anar més lluny, pot recular fins a començament dels anys vint del segle passat. A la fira de Sant Andreu d’Organyà es van trobar els amos de cal Draén de Sisquer, a la vall de Lavansa, i de la Serra de Fígols, a l’ombra de la roca Narieda. L’un tenia una filla casadora, i l’altre l’hereu solter. Com qui no vol la cosa, van començar a parlar de la possibilitat d’organitzar una trobada entre els joves fadrins, per veure si l’aliança era possible. Dit i fet. El jove hereu Serra va pujar cap a Sisquer amb la intenció de comprar un vedell. És evident que ningú no va empassar-se l’excusa, i que a cal Draén l’esperaven amb el fuet del vistaire. L’any següent, pràcticament sense ni festejar, ja es van casar. I, com en els contes, diu que van ser prou feliços. Avui, una història així ens sembla inversemblant, però segurament tots encara bateguem amb les mateixes pulsions firals.
Han donat el premi Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa. Un cop més, s’ha acomplert la llei no escrita que diu que, molt sovint, els escriptors convidats a la Universitat d’Estiu d’Andorra acaben rebent la trucada inesperada d’un secretari suec. Va passar també amb José Saramago, de manera que Bernardo Atxaga ja pot començar a encarregar un jaqué. L’escriptor peruà va participar en l’onzena edició, la de l’any noranta-quatre, amb una conferència titulada Ideas para una sociedad libre. No recordo si en aquella ocasió va fer algun comentari sobre la seva relació amb Andorra. El cas és que el nostre país ha tingut un paper significatiu en la seva vida. Agafem la màquina del temps. Estiu del 1974. Carmen Balcells, l’agent literària, convenç el jove Mario perquè deixi de donar classes a Londres i es traslladi a Barcelona per dedicar-se només a escriure. La senyora Balcells li va dir que la vida era més barata a Barcelona, però també volia allu-nyar-lo de la influència malèvola d’altres agents. Mario li va fer cas, va agafar senyora i criatures, els va fer pujar al cotxe i, au, cap a la Mata hi falta gent. És evident que amb un automòbil matriculat al Regne Unit, amb el volant instal·lat a la dreta, no aniria gaire lluny. I què en va fer? Diu que el va vendre a Andorra “com a ferralla”, i que li’n van donar deu mil pessetes. Déu n’hi do del que li’n van pagar: vint anys més tard només me’n van pagar cinc mil quan vaig dur a desballestar el meu estimadíssim R 6. Per això sospito que potser, en algun garatge d’un col·leccionista andorrà hi ha el Vauxhall o el Bentley amb què l’escriptor va travessar el canal de la Mànega rumb a la glòria.
Un dels avantatges evidents que té Andorra per damunt d’altres nacions occidentals és l’absència total d’estàtues humanes als carrers i places. Gràcies a Déu, al clima, a l’escassa rendibilitat de la feina o a d’altres contingències que se’ns escapen, quan anem a passejar no ens trobem plantats allà al mig soldats de la Segona Guerra Mundial, mòmies egípcies tronades, nobles guillotinats, xarlots de pela amb quinze, ciclistes estrafets, esquelets agònics, vampirs de pa sucat amb oli o altra fauna estatuària. Sempre m’ha semblat una activitat inútil, improductiva i agressiva des del punt de vista estètic, d’una lletjor ominosa, essencial, només comparable a la de les figures d’un museu de cera. Un trajecte per les Rambles de Barcelona és un descens a les entranyes de l’horror, que riu-te’n tu del viatge al cor de les tenebres de Conrad. Tota aquella galeria d’espantaocells, instal·lats a banda i banda del pas, actuant de dic de contenció de la riuada de turistes… Sense tenir el que s’ha de tenir per posar fi a la plaga, les autoritats municipals de Barcelona han tirat pel camí del mig i han optat per regular l’activitat. Cal dir que el reglament té tots els ets i uts: estableix una superfície màxima d’ocupació d’espai públic, limita algunes temàtiques especialment repugnants, obliga els estatuaris a no intimidar els passavolants. Fins i tot regula els horaris d’exhibició, estipulant dos torns, de matí i tarda. Se’ls ha de felicitar, perquè s’hi deuen haver trencat les banyes. Una normativa d’aquest calibre no s’improvisa. De fet, hom no pot deixar de tenir la sensació que ben aviat els faran a tots funcionaris de l’ajuntament, amb conveni col·lectiu, complement de destí, complement específic i triennis.
Estem tots convençuts que els dos joves andorrans que van ser detinguts pels mossos d’esquadra durant els greus aldarulls de dimecres a Barcelona passaven per allí i són innocents. La presumpció, etcètera. Han estat, per tant, víctimes d’un error policial, allò que en la terminologia del món del cinema en diu un miscasting. Sí, ja sabem que aquesta és l’excusa que donen tots: jo anava en bicicleta a veure una amiga, jo em vaig trobar al mig del merder sense pintar-hi res, jo em vaig refugiar en un portal, a mi em van confondre amb un altre que se m’assemblava molt. Però, si fos veritat, això voldria dir que la proporció dels milicians antisistema que hi ha al país és enorme, fora mida, descomunal, i es fan veure dins del collectiu anticapitalista internacional amb llum pròpia. Amb l’ajut de l’estadística, arribaríem a la conclusió, extrapolant les dades, que Andorra és gairebé Corea del Nord, el Shangri-la de l’activisme, tota ella una cèl·lula revolucionària. I, com que aquí no hi ha prou massa crítica per poder fer-se veure (i, bé ho hem de reconèixer, en la configuració del nostre particular sistema no hi acabarien d’encaixar ni okupes ni antiglobalitzadors violents), doncs mira, anem a Barcelona, que és la Meca (ui, encara es pot fer servir aquest topònim?) del turisme anticapitalista, com s’ha demostrat tantes vegades. A molts se’ns escapa que la defensa d’un món millor i més just pugui passar per cremar contenidors, trencar aparadors, robar pernils, llançar pedres a la policia i fins i tot insultar els bombers quan proven d’apagar el foc que tu mateix has encès abans. Però potser estem tots equivocats i algun dia ens caurà la bena dels ulls, no et dic que no.
